Em toca, en tant que tinc nebots, anar al McDonalds de Cullera dues voltes l’any. El dissabte passat va ser una d’elles. En general tinc tendència a exagerar alguna moguda que explique ací però aquesta volta encara m’hi quedaré curt.
Erem allà a l’hora del berenar-sopar dels nanos, i clar, allò estava que feia un pet. Vaig estar tant de temps a la cua amb una vintena de pares més què em va donar temps de comptar la gent que hi havia a la cuina. Després de tres passades i de fer-ne la mitja a ull: 38 persones dins d’aquella mena d’ONU fumejant!
Hi havia més gent dins a l’altra part del taulell que a fora esperant els Big Macs. Per un moment em va recordar un concert al Bernat i Baldoví on la jove orquestra de música clàssica de Txèquia era prou més nombrosa que els espectadors, tot un clàssic en la cultura suecana.
Dons allà dins hi havia gent amb uniformes de tres colors: roig, groc i verd, fent una espècie de competició a l’estil dels tigres y leones del Torrebruno. Tots corrent per allà i jo patint de que no anaren dins de les fregidores de creïlles en un esvaró, perquè dues xiques que no anaven de cap color no paraven de animar sobretot al novatos.
Ja serà cert el què es comenta sobre la bonança que viuen els fast-foods a costa de la crisis. Perquè l’empresa privada contrariament als ajuntaments, contracta gent quan li cal i la tira al carrer quan li sobra, simple i clar. Així funciona el capitalisme, eh senyors polítics. No plorant de manca de recursos perquè la vaca immobiliària ja no dona més llet. Si McDonalds dona feines de merda almenys són feines, sobretot per a immigrants que no intentaran vendre’t d’estrangis l´última bossada d’Alejandro Sanz. Però tranquils hi ha on seguir xuclant per alimentar a la fera pública municipal: podrien, per dir una animalada: pujar les taxes municipals un 300%, posar més zones blaves o sancionar les casetes del terme (no els sequers dels senyorets de l’arròs que si són legals). Tot això sempre que no quede més remei que fer-ho.
El problema és que al votant, pot ser, no li quede més alternativa que acabar fent fora l’esquerra perquè entren d’una vegada els patrons naturals del poble.
Per molt que el govern nacional no ho reconega, tenim una crisi en tota regla. Cada dia em meravella més escoltar quin nou eufemisme s’han currat per tal de no dir la paraula crisi: desacceleració intensa, forta parada económica, rebaixa d’empenta inversora,… I així una o dues per dia, quins collons!. Aquesta gent vol fer com els xiquets menuts que creuen que en tapar-se els ulls alguna cosa mala desapareixerà de veritat del seu davant. O siga, que si no hi ha la paraula, llavors no existeix allò què representa; aquestos deixen al semiòleg Umberto Eco com un pinxe novato de llengua. Però ja que anem d’eixe pal, jo tinc una paraula per definir l’actitud del govern que patim ara: cinisme.
En plena vaga de transportistes, els ministres no es tallen un clau en proclamar que no poden donar ajudes directes perquè açò és una societat capitalista. Si home!, per això més del 75% del preu del gas-oil són impostos estatals, per això hi ha ajudes directes a cultius no rentables com l’arròs o per això hi ha milers d’ONGs subvencionades de mangantes que n’han fet prou xuclant de l’estat. Per això també la sanitat es pública i desenes de milers n’hi travallen. Però no haviem quedat que açò és una societat capitalista?
Però, ep, tots trànquils, segons la ministra de vivenda ara és un bon temps per adquirir una piset de novençà ara que són més barats, però calendària i els diners!
Mare meua, tinc tota la sensació que amb aquest govern de fills i filles de Bono tindrem un bona feinada la propera temporada.
Torne de vore la processó de Divendres Sant. No sé com ha passat però m’estic fent un habitual de les processons suecanes.
No me’n perd ni una de la Mare de Déu de Sales des de fa uns quants anys. És de bon tros millor que la tele vore com passa mig poble en fila per davant de tu. Però la d’avui té com més glamour, és més extrema. Tenim tant assumida la passió de Crist què no ens adonem de que és una apologia de la tortura en tota regla.
Els missioners que volien cristianitzar als maies ja els deixaren caure que no era acceptable matar a gent traient-los el cor encara bombejant sang. Com exemple de sacrifici correcte els explicaren la passió i mort de Jesús i com era d’esperar els maies aplicats seguiren carregant-se penya llevant-los el cor, però aquesta volta fent passar a la pobra víctima per una bona sessió hardcore de tortura de tipus ecce homo, com els havien ensenyat. I és que pensant-ho bé, tot plegat té un punt surrealista. Entenc perfectament perquè els guiris especialment els dels país del KKK rebenten les bateries de les càmeres de vídeo… i és que hi ha molt on gravar.
L’ambientació és perfecta. Les llums dels fanalets, els ciris amb perilleta en la punta, els tambors; fan que mirar els ullets dins del traje de vesta t’impacten sempre que tingues prou ous de mantindre-li la mirada uns segons. Sempre m’he preguntat com es vorà el món a través d’eixos foradets, segur que sentiran l’excitació del voyeur en poder per vore i no ser vistos. I què dir d’eixa elegància quasi fetitxista de les dones joves que acompanyen la marxa. Traje negre amb puntilletes, guants negres de malla, sabates negres de tacó, collars, perfecte maquillatge i ciri a la mà.
Encara com no hi ha res de cuir al conjunt… perquè ja seria massa.
Semblava que al mític ‘Per ofrenar…‘ li havia sortit competència. Però llàstima! no ha passat la prova. Aquest al contrari que Crist, el tercer dia s’ha mort, o millor dit se l’han carregat. Per molt calent que estiga el seu autor, d’eixa lletra no quedarà ni la pols. No se si haveu tingut l’oportunitat de llegir eixe engendre pseudoliterari que estava destinat a substituir el clàssic ‘xinta xinta‘ de tota la vida, però era d’esperar. Des de que la puta SGAE anuncià que apadrinaria la selecció de la lletra, no és per res, però jo ja sabia el que anava a passar. Que una colla de xoriços impresentables que només saben que extorsionar a la gent a base de canons es dedicara a triar una lletra per a representar a Espanya no deixava de resultar sospitós. Aquestos que són d’esquerres, segons ells mateixos, ho tenen clar, volen que l’himne sone a tota hora en tots els actes públics i com que la lletra tindrà amo (soci de la puta SGAE, clar) dons a fer caixa. No saben ni res els espabilats!.
Per altra banda fer una lletra per a que la canten tots els espanyolets no deixa de ser una missió impossible. Si s’optara per exemple per un himne model marsellesa, èpic i sanguinolent, provocaria com a mínim una guerra civil al primer intent de cantar-lo. La tasca de no remoure el passat franquista, ni provocar als catalans o bascos, ni ser cutre, ni de semblar una oda de Heidi al seu pardalet pichí; serà insalvable. Només els demanaria als promotors de l’invent què perseveren, si home, que ho tornen a provar. Podem tindre una bona diversió fins quede clar que eixa estúpida música militar no l’arreglarà ni un Nobel.