Ja portem vora 4 anys parlant a l’esmorzar dels divendres de la crisi qué ens venia a sobre. Ningú de tots es economista, però tampoc cal ser astronauta per saber què és un satél·lit geoestacionari. Hem estat els últims desembres dient això de a l’any que ve anem a flipar. Però mira, passava l’any i la bombolla es feia encara més gran però sense rebentar. Fins ara, clar. Ara s’acabat la broma.
Farà uns dos anys vaig tindre una interessant conversa amb un economista amic meu que defenia, contra mi, que les coses valen allò que algú està disposat a pagar. Vol dir que un pis val 180.000€ perqué hi ha compradors per ell o val 240.000€ perqué hi ha altre comprador que ho pagarà. Val, parem un segon. O siga que açò és com la faula del rei que anava nuet i tota la cort li feia les gràcies. Tot va de conya fins que algún torracollons diu: ‘Ei pringats! Qué el rei va en boles!’. Llavors, de colp la festa nudista s’ha acabat.
Això sembla que ha passat amb l’economia mundial. De sobte les cases ja no valen allò que els especuladors voldrien, valen el seu preu real o menys encara, no valen res. Encara resultarà que té raó el meu amic economista i les cases ara valen 0 euros perqué no hi ha cap comprador per a d’elles. Per ahí li diuen a açò que acabem de comentar: ‘Enginyeria financera’, és a dir, generar valor extra sobre propietats per l’art de birli-birloque, vendre eixes propietats inflades, comprar-ne més i revendre-les després. Tot com un rotllo piramidal fins que algú decideix als Estats Units bescanviar les propietats hiperinflades per valor REAL com per exemple or. El dia que algú li digué al seu banc: ‘Dona’m 20 milions de dòlars en or‘, eixe dia el banc tingué suar sang cercant diners reals per fer front a una comanda de capital real.
Eixe dia la piràmide començà a fer-se runa i la pols arribà fins als nostres carrers.
Sueca s’ha incorporat a la Fundació Ramon Llull i al PP local li han faltat cames per criticar-ho. Era d’esperar, no obstant, vist què els seus amos de València s’han negat a fer entrar a la Comunidad dins eixa fundació. Si hi ha entrat Catalunya i les Illes Balears, el País Valencià no podia ser-hi allà, no fos cas que la caverna valenciana endevinés traces de Països Catalans, vade retro!. Per tant fins a un punt entenc la postura de bons xiquets dels peperos suecans.
Però m’agradaria que m’explicaren algunes qüestions què no acabe d’entendre. El PP de Morella si que n’està d’acord amb la incorporació a la Fundació del seu poble. No sé si cal recordar al PP suecà que Morella, almenys fins avui, forma part de la Comunidad Valenciana, allà doncs si poden recolzar la cultura tot i que siga catalana. Com quedem llavors? Morella si, Gandia no, Sueca no, Vinaròs no sap no contesta… Un poquet de coherència política senyors del PP o demanem un imposible?
Sobre la despesa de temps i diners en època de crisi caldria repasar per als no polítics (ells ho tenen ben fresquet) una parauleta del diccionari: demagògia.
Jo senyors del PP també crec com vostés que amb el nostres diners no s’haurien de subvencionar aquestes xorrades, és més jo crec que els impostos deurien ser exclusivament per allò imprescindible com la sanitat o els bombers. Tota la resta: privat, i per tant impostos a la meitat. Ara bé, també s’hauran acabat les subvencions públiques a les falles, les festes del poble, els equips de futbito, les paelles nocturnes o les processons de beatos. Estem en crisi o no?
Del concert d’Antònia Font de l’laltre dia, era resultara que tota la crisi de Sueca és culpa del famós concert. Un experiment segons el senyor Ramírez. O siga que papito Bosé és un concert perquè canta en castellà i els altres un experiment perquè ho fan en mallorquí. M’agradaria saber què va ser el concert de Madonna pel qual la diputació, en mans del PP, pagà també en temps de crisis, 3 milions d’euros. O què va ser la presentació d’una pel.lícula de James Bond per 400.000 €.
Senyors del PP, poden vostés estar trànquils, els concerts-experiment segur que s’acaben, portarem al gran artista Francisco o a gent d’eixe calibre. Els bons grups que vajen a altres ciutats perque com diuen els espanyols: no esta hecha la miel para la boca del asno.
Acudirem els de sempre al concert d’Antònia Font. Fòrem un quans afortunats, un grapat, una colla d’amics con qui diu, què no seriem més de 300 allà dins d’aquell caixò de formigó. No caldrà que us conte com va anar el concert, segurament aquells que llegiu aquest pamflet de tant en tant fòreu allà també aquella nit. Pot ser encara tindreu com jo el mareig de la reberveració al cap, però això ja ho sabiem abans d’entrar. Per molt que ho pense no conseguisc entendre com s’ha pogut plantar tal mena d’armatost d’obra a la llum i el consentiment de la autoritat. Qui ho va manar fer? Qui donà el vist i plau? Quin arquitecte portà l’encàrrec? M’agradaria parlar amb ells cara a cara per dir-los quina mena de MERDA de construcció han fet entre tots, això si amb diners públics com no podia ser d’altra manera. Per altra banda no proposaré que tomben el Casal Mulitiusos per fer-lo de nou ni que siga per seguir eixa gran tradició suecana de fer almenys dues voltes cada obra pública. Aixì sense pensar massa em venen al cap: el pont de l’institut (què feia punta el condemnat!), el carrer Mare de Déu, la rotonda de la Milagrosa(per on no cabien els camionets del butà) o el pavellò cobert-descobert-cobert. Però tampoc cal ser tant dolents. Certificat que aquell caixò no val per a concerts podem fer altres multiusos d’ell. Podem, per exemple, gastar-lo de biblioteca pública mentre acaben la de les basses, com que hi haurà silenci allà dins no tindrem problemes d’acústica o podem també obrir una discoteca de pastilleros que agraïran un so infernal i retronador com el que allà hi trovaran.
Bé, malgrat tot fou una gran nit i un gran concert; podia haver-se escoltat molt millor i haver-se gaudit molt més, per això però, caldrà anar a vore als Antònia Font a un poble amb la gent responsable d’urbanitzar faça mínim ús del cervell.
Em toca, en tant que tinc nebots, anar al McDonalds de Cullera dues voltes l’any. El dissabte passat va ser una d’elles. En general tinc tendència a exagerar alguna moguda que explique ací però aquesta volta encara m’hi quedaré curt.
Erem allà a l’hora del berenar-sopar dels nanos, i clar, allò estava que feia un pet. Vaig estar tant de temps a la cua amb una vintena de pares més què em va donar temps de comptar la gent que hi havia a la cuina. Després de tres passades i de fer-ne la mitja a ull: 38 persones dins d’aquella mena d’ONU fumejant!
Hi havia més gent dins a l’altra part del taulell que a fora esperant els Big Macs. Per un moment em va recordar un concert al Bernat i Baldoví on la jove orquestra de música clàssica de Txèquia era prou més nombrosa que els espectadors, tot un clàssic en la cultura suecana.
Dons allà dins hi havia gent amb uniformes de tres colors: roig, groc i verd, fent una espècie de competició a l’estil dels tigres y leones del Torrebruno. Tots corrent per allà i jo patint de que no anaren dins de les fregidores de creïlles en un esvaró, perquè dues xiques que no anaven de cap color no paraven de animar sobretot al novatos.
Ja serà cert el què es comenta sobre la bonança que viuen els fast-foods a costa de la crisis. Perquè l’empresa privada contrariament als ajuntaments, contracta gent quan li cal i la tira al carrer quan li sobra, simple i clar. Així funciona el capitalisme, eh senyors polítics. No plorant de manca de recursos perquè la vaca immobiliària ja no dona més llet. Si McDonalds dona feines de merda almenys són feines, sobretot per a immigrants que no intentaran vendre’t d’estrangis l´última bossada d’Alejandro Sanz. Però tranquils hi ha on seguir xuclant per alimentar a la fera pública municipal: podrien, per dir una animalada: pujar les taxes municipals un 300%, posar més zones blaves o sancionar les casetes del terme (no els sequers dels senyorets de l’arròs que si són legals). Tot això sempre que no quede més remei que fer-ho.
El problema és que al votant, pot ser, no li quede més alternativa que acabar fent fora l’esquerra perquè entren d’una vegada els patrons naturals del poble.
Aixì sense pensar massa em venen al cap: el pont de l’institut (què feia punta el condemnat!), el carrer Mare de Déu, la rotonda de la Milagrosa(per on no cabien els camionets del butà) o el pavellò cobert-descobert-cobert. Però tampoc cal ser tant dolents. Certificat que aquell caixò no val per a concerts podem fer altres multiusos d’ell. Podem, per exemple, gastar-lo de biblioteca pública mentre acaben la de les basses, com que hi haurà silenci allà dins no tindrem problemes d’acústica o podem també obrir una discoteca de pastilleros que agraïran un so infernal i retronador com el que allà hi trovaran.