Ja poden estar cagats els del Jueves, i amb raó. Després de vore la sort què han seguit els seus col.legues europeus, eixos que viuen de la broma com ells. Un cabdill musulmà bescanvia el cap d’un dibuixant danés per 50 kilos d’or al més pur estil medieval. No s’han atrevit a seguir embolicant la troca com tampoc ho han fet els artistes fallers què també han indultat temporalment els ninots morils sospitosos. Però no obstant, jo crec que aquesta volta si en tenen de raó. La societat occidental tan moderna, lliure i democràtica no deixa espai a les caricatures de polítics exiliats, ni a la crítica de símbols religiosos. Exemples en tenim a cabassos només el últims anys: Quim Monzó, Xavi Castillo, Iu Forn (el què encara li costarà la presó), Joel Joan, etc. Ells, com molts d’altres, han patit la censura més franquista, on estava la llibertat d’expressió aleshores? I pitjor encara. On estaven els seus defensors?, eixos què ara no paren de criticar al musulmans per emprenyar-se; no per la burla a un miserable poíltic (què ja s’ho mereixen quasi sempre) sinò per representar i fer escarni del Profeta Mohamed. Calia anar a tocar les boles als morets pel sol fet d’humiliar-los?, com diríem ací a la Ribera… Xe, això és precís?
No havia de quedar sense reposta l’agressió del partit FCB-VCF.
Poc menys que d’incitació a la guerra considerà, en una intervenció de rabiossa actualitat, un membre del govern valencià les proclames al Camp Nou el dia del Correllengua. Allò era fer política, cosa que no pot permitir-se als camps de futbol. En canvi al camp del VCF no es fa política. Ni quan s’hi mostren blaveres i estanqueres, ni quan s’anomena regne al País Valencià, ni quan és mostra una llengua blava (com els bous malalts), ni quan se li crida al pobre Laporta durant tot el partit, ni quan s’arrepleguen signatures contra Catalunya a les portes de Mestalla, ni quan van tots els polítics valencians amb família inclosa al camp; això no és política. La política solament la fan els altres d’igual manera que uns són nacionalistes i altres bonos patriotes.
Ací tens el video per desembafar-te un poc amb el tenor del Barça
Passen, senyores i senyors, al major espectacle del món!
Tenim de tot, al circ valencià. Tenim gossets i perros futbolistes, mags dels polvets màgics, funambulistes sense xarxa, malabaristes mítics, foques i feres ben fartes, faquirs menja-sabres i sobretot i de llarg… pallassos. D’eixos en tenim per donar i regalar. Alguns actuen de ja fa temps, amb no massa nomenada tot cal dir-ho, a un circ de Madrid que també té lleons però de ferro. Això sí, els bons que tenim ací són bons de mena. Quina habilitat per divertir a l’audiència, quines tombarelles i malabars! Ara són amiguets quan adés els donàven puntades de peu al crepó, ara un li tira 3 pastissos de crema catalana i ara l’altre li’n torna 5 en tota la cara, quina gràcia! El millor de tot, però, es quan fan el número eixe de canviar-se les jaquetes mentre corren i marejen al públic que ja no sabria distingir el pallasso espavilat del tarròs. Al final, a banda de la pista i el públic, que queden ben empastifats, els protagonistes acaben canviant-se de roba i passant plegats, com sempre, a cobrar el bolo.
Les idees polítiques fan servir qualsevol mitjà de comunicació per a la seua difusió popular, des de la viva veu a l’àgora o plaça, fins a la televisió per satèl.lit o la pròpia internet. Hi ha una manera, no obstant, d’introduir idees polítiques que és de bon tros la més subtil i eficaç de totes: contar boniques historietes als xiquets. Els indis i vaquers, bruixes i princesses, moros i cristians, humans i marcians, espanyols i catalans; en definitiva bons i dolents. 
Això, si més no, estan fent a les terres del Levante i el sud de la península. Patrocinats per l’Ajuntament de Múrcia i Cajamurcia, s’està representant una versió sui generis del Mag d’Oz, que instrueix als menuts en valors tradicionals espanyols. Ara aniran entenent els murcianets perquè el pare no compra certs productes típics del Nadal i brama, tot bermell, cara la tele a un senyor grassonet amb ulleres i mostatxo, que ves per on! parla com la bruixa de l’obreta. També entendran ara perquè no volem amollar ni una gota d’aigua; és clar, són dolents com la bruixa i el Rey de los Monos (que casualment va vestit amb els colors del barça). Ja posats, a l’eixida de la representació podrien vestir als xiquets amb uniform caqui amb un emblema bordat a la màniga, i guarnir als més excitats amb un tambor ben gros per a que l’experiència teatral siga inoblidable.
Ja sabiem que aquelles terres produixen bons xorissos, no és però, gens estrany si disposes de bons garrins.
Notícia completa de El Periodico de Catalunya