Ha sigut una gran reunió, realment emotiva. Vore als companys de classe d’EGB (actualment Ensenyança Primària) és una experiència curiosa. Ens reunim cada 10 anys i aquesta ha estat la segona volta. He trobat algunes diferències respecte a 1996 però sense dubte una de les més impactants és que en aquell sopar intentava explicar que em volia dedicar a una cosa nova, tan nova que ningú havia escoltat mai, que es deia Internet. Altra curiositat fou que cap de nosaltres portava telèfon mòbil, allò era un producte de pijos, yuppies o camellos.
Enguany tots portàvem mòbil, quasi tots un dit anellat i molts fotografies de fills a la cartera. Com era d’esperar hem recordat els nostres anys a l’escola amb la repetició d’anècdotes que hem escoltat mil vegades però que encara ens fan somriure, i hem recordat també l’escola franquista. En aquella escola ens dividiren en burros, listos i zona de promoció. Després la vida ha demostrat als anomenats burros que l’únic que mereixia eixe nom eren els qui marcà amb aquell estigma. Alguns dels qui tardaren en aprendre la taula de multiplicar en fan un gran ús avui en dia, i és que no és el mateix multiplicar peres i pomes que bitllets de 50 euros o solars.
Malgrat tot crec que alguns mestres feren una gran feina. La prova som nosaltres mateixos que encara els recordem amb el don davant perquè ells també ens parlàvem de vostè.
El meu soci Voro i jo anàrem l’altre dia per feina a la Fira de Mostres de València. Ens quedàrem sincerament estorats per la grandiositat de l’edifici de la Fira, sense conyes, després de tanta falla de formigó com s’ha fet en l’última dècada, m’esperava una de pareguda, però no, allò sembla una instal.lació del primer món. Per un moment en vaig sentir orgullós dels meus polítics, i pensí que un altre món es possible, què fins i tot els peperos 
tenen coret. També degué influir el fet de que plovia molt i per tant no corríem cap risc de creuar-nos amb polítics amb tisores inaugurals o senyoretes falleres de companyia. No vaig poder evitar doncs, preguntar als meus clients expositors que els semblava aquell macroedifici. Tots n’estaven d’acord en valorar positivament la fira actual i només quedava que hi hagués una urna instal.lada per fer allà mateix una votació preventiva al govern valencià.
Tornarem cap a casa per davant de Canal 9, la joia de la corona, en direcció a València o almenys això pensava jo. Com que no tinc GPS, seguia els meus instints, confiant que aquell carrer ple d’enormes finques donara a València, tan sols feia uns pocs anys que passava regularment per allà i ara no en reconeixia res. De colp em vaig adonar de que anava fruïx de gas-oil i automàticament em vaig fixar en la gasolinera del davant. Sols que allò no era tal cosa, allò era el Palau de Congressos de Foster engolit per la voracitat constructiva que em tornava de peus a terra i em demostrava que la Fira de Mostres era l’excepció que confirma la regla.
Des de ben menut porte intentant saber que vol dir ser de dretes o d’esquerres.
Recorde haver-li-ho preguntat a mon pare quan ell militava al Partit Comunista i Jaume Lloret era alcalde, ja en fa temps d’això. Aquella pregunta era ben fàcil de contestar als anys de la transició espanyola i més encara abans i després de la guerra civil: dretes eren els franquistes i esquerres els rojos. Per extensió els 
empresaris eren uns i els proletaris els altres, rics i pobres, beatos i ateus, els arrossers i els collidors complien també amb la dicotomia.
D’acord, ja sabia “qui” era de cada bando però continuava sense saber què vol dir “ser”. En teoria ser de dretes vol dir ser conservador i d’esquerres progressista. Però el significat d’això tampoc està clar del tot. Per exemple, jo sóc empresari, puc ser d’esquerres? o tinc que votar al PP o al PSOE obligatòriament. Pot un treballador assalariat ser de dretes i un funcionari d’esquerres? Si el toca la primitiva passes a ser de dretes automàticament? Si el fas gintònics sopant amb els amics eres de dretes? I si et compres un Audi/BMW/Mercedes, et borren del sindicat?
La resposta finalment no me la donà mon pare, ell innocent, pensava que tota la plantilla de l’Ajuntament anava a canviar-se per gent nova després de les primeres eleccions. Li podien les ganes al pobre.
Curiosament fou a Londres, lloc paradigmàtic del capitalisme, on ho vaig entendre. L’interés comunitari a més del propi, això tan simple és ser d’esquerres.
Podríem fer tota una saga de novel.les de bons, llejos, mals i sheriffs, d’aquelles que tant li agradaven al nostre paisà Fuster. Algunes coses què passaren arran de l’assassinat del policia Tomàs Català, no allò que omplia els diaris, sinó allò què passà darrere de l’escenari, m’haveren ocupat més d’una dotzena de notícies, d’haver existit el present blog. No vaig voler recuperar el tema fins ara, que m’he assabentat del què ha passat recentment a l’Ajuntament, quan un policia feia públics alguns pensaments sobre la mort d’alguns regidors a l’estil Tarantino. Tothom diu animalades de tant en tant però són greus quan les proferisc una persona armada i més davant l’alcalde. No seria, no obstant, la primera vegada que en passa una semblant.
El penúltim dia del Mim 2004, un treballador de l’ajuntament de Sueca, pujà a l’escenari i fent gala de purs mètodes franquistes parà l’espectacle en curs i ens manà a tots a casa. Suposadament l’espectacle feria la memòria del mort però les tasquetes farcides de gent contenta i el bars oberts de la plaça de l’ajuntament es veu que no. Fou un eixos moments quan alguns policies locals amenaçaren als organitzadors d’acabar el Mim 2004 a les bones o ja ho farien ells mateixos. Mai havia presenciat jo res igual i llavors vaig entendre que vol dir la força de les pistoles, allò fou un colp d’estat local en tota regla. L’autoritat desapareguda mentre altra gent prenia el control del poble.
Que alguns policies locals, no específicament ací, pràcticament arreu d’Espanya, es creguen el protagonista de Taxi Driver sembla que va donat de fàbrica. També pot ser, com De Niro, trauran la pistola cara l’espill i diran amb to desafiant: ‘Estàs mirant me? Em mires a mi?‘. O pot ser voran pel.lícules de Van Damme, Steven Seagal o Stallone i després aniran sobreexcitats i amb ganes de arreglar-li el saquet a algun desgraciat. Açò ho vaig viure en directe en la mili on ens portaren un cabo xusquero que venia de pegar-li un tir a un xavalet mentre emulava a John Wayne a Mallorca.
Si en democràcia ja en passen d’aquestes, quan torne Tejero busqueu-me més allà de la mar on els policies no duen pistoles. Allà on hi ha democràcia de veritat, aquella que Winston Churchill definia com la que regia el lloc on si truquen a la porta a les 6 de la matinada és el repartidor de llet.
