Ja he complit amb la meua part animal. He nascut, he crescut (encara que no massa, tot cal dir-ho), m’he reproduït i sols hem queda morir-me. Definitivament m’he comportat com un animal, en el bon sentit de la paraula, malgrat que sempre he cregut que l’única cosa què realment ens diferència dels altres animals és la voluntat explícita de no reproduir-se; això és una cosa que cap animal faria voluntàriament.
Quan era adolescent vaig llegir el clàssic: El gen egoista en ell l’autor, un genetista, proposava la idea de que un animal era com una gran màquina de supervivència dissenyada per l’evolució natural amb l’únic propòsit de matindre viu a un gen fins que poguera duplicar-se quan més voltes millor. El ser humà seria també una d’eixes màquines porta-gens un pèl desbaratada pel cervell amb que va equipada però compensada per les mels del sexe.
De totes formes tot això no m’interessa, perquè ara ja podré anar tranquil els diumenges pel matí a la Plaça de l’Ajuntament per parlar de l’última malaltia, vacuna, bac o gracieta del meu xiquet, com ja sabeu un tema inesgotable. S’ha acabat parlar de futbol o de política, ara toca xiquets, fins i tot per als qui no tenen fills i els resulta tan insuportable com escoltar batalletes de la mili.
Normalment la publicitat sol ser mentida, exagerada, inexacta o enganyosa; però al respecte de la publicitat de la COPE no podia ser més veritat. L’última campanya publicitària de l’emissora del clero ho deixa ben clar: “Somos libres” diu. I tant que en són! Poden acusar o qualsevol, polític o civil, de terrorista, de lladre, assassí o de qualsevol altre qualificatiu què passe per la seua malaltissa ment. No hi ha cap problema en posar firme al pobre Rajoy o al mateix rei si cal. Estan per damunt de tot fins i tot de la sacrosanta Constitució.
Als propietaris de l’emissora, l’església més reaccionària o fascista, no els aniria de més donar una ullada al seu propi club abans de matxacar els altres. No de bades el seu club hi ha més pederastes que constructors forrats al PP. A partir d’aquesta setmana ja tenen un altre element per a demonitzar, el jugador del Barça Oleguer. Si fora dona i negra tindria tots els cupons per al full equip de l’odi d’aquestos impresentables. Però l’Oleguer no queda lluny de la màxima qualificació. A saber: és català, juga al barça, recolza als okupes, és d’esquerres, creu en els Països Catalans i en EuskalHerria lliures, estudia Història i sobretot té cervell i opinió pròpia i no s’afaita quasi mai. És per tant ideal per a la COPE i el seu cantamañanas en jefe, no caldrà tirar més de Carod Rovira, o amenaçar amb al dur gent al paredón com va fer la setmana passada, per a fer pujar l’audiència ara hi ha l’Oleguer i les seues Kelme, què segueix calçant per fotre encara més a tots els qui respecten com ells la llibertat d’expressió.
Reconec que no veig mai la tele, be mai tampoc, no em perd cap capítol de House o del 30 minuts de TV3. Tret d’això algun Telenotícies cau també i mira que prove de no vore’n cap. He arribat al meu límit, no puc soportar-los més. Ja fa temps que els Zaplanes, Acebes, Bonos, Ibarres i Aznars han deixat de fer-me gràcia. Ara ja no m’arranquen ni un miserable somriure, ara si fos caçador faria com aquell fatxa de la transició què reventà la seua televisió amb Carrillo dins amb l’escopeta de perdigons. Ara fins i tot Zapatero i tota la seua trouppe de trepes me’n fan de bossanga. No cal parlar de cap tema específic, no paga la pena, la política de volada gallinàcea és a tots els àmbits. Em sap greu tindre que adoptar una actitud que avergonyiria als nostres avis republicans, però ja n’estic ben cansat.
Aquesta setmana li han botat foc a la porta de la seu del Bloc de la Safor, i què?. Res. Això no es terrorisme, tirar dos coets d’estreleta a una Kutxa de Pamplona si, i damunt, això s’ho han fet ells mateixos per fer-se publicitat com ja ho feren al seu dia posant-se bombes a sa casa Joan Fuster i Sanchis Guarner.
Com deia el general McArthur la joventut és un estat d’ànim no una qüestió d’edat; el dia que hom perd la confiança amb els altres i sobretot en el futur caurà dins del cinisme i caldrà esperar que Déu tinga pietat de la seua ànima de vell i de la meua també.