Parlem de crisi
Ja portem vora 4 anys parlant a l’esmorzar dels divendres de la crisi qué ens venia a sobre. Ningú de tots es economista, però tampoc cal ser astronauta per saber què és un satél·lit geoestacionari. Hem estat els últims desembres dient això de a l’any que ve anem a flipar. Però mira, passava l’any i la bombolla es feia encara més gran però sense rebentar. Fins ara, clar. Ara s’acabat la broma.
Farà uns dos anys vaig tindre una interessant conversa amb un economista amic meu que defenia, contra mi, que les coses valen allò que algú està disposat a pagar. Vol dir que un pis val 180.000€ perqué hi ha compradors per ell o val 240.000€ perqué hi ha altre comprador que ho pagarà. Val, parem un segon. O siga que açò és com la faula del rei que anava nuet i tota la cort li feia les gràcies. Tot va de conya fins que algún torracollons diu: ‘Ei pringats! Qué el rei va en boles!’. Llavors, de colp la festa nudista s’ha acabat.
Això sembla que ha passat amb l’economia mundial. De sobte les cases ja no valen allò que els especuladors voldrien, valen el seu preu real o menys encara, no valen res. Encara resultarà que té raó el meu amic economista i les cases ara valen 0 euros perqué no hi ha cap comprador per a d’elles. Per ahí li diuen a açò que acabem de comentar: ‘Enginyeria financera’, és a dir, generar valor extra sobre propietats per l’art de birli-birloque, vendre eixes propietats inflades, comprar-ne més i revendre-les després. Tot com un rotllo piramidal fins que algú decideix als Estats Units bescanviar les propietats hiperinflades per valor REAL com per exemple or. El dia que algú li digué al seu banc: ‘Dona’m 20 milions de dòlars en or‘, eixe dia el banc tingué suar sang cercant diners reals per fer front a una comanda de capital real.
Eixe dia la piràmide començà a fer-se runa i la pols arribà fins als nostres carrers.
Nota adicional (noticia de El País, del dia 3 de febrer de 2009)