Hemeron, in Memoriam

24-08-2009 1 Comentari »

Aquesta setmana passada he acudit a un soterrar a Sueca. Dos amics meus, Voro i Paco, han mort atropellats per una persona de 72 anys, en una àrea de servei a prop de Nimes, França. L’accident sembla tant inversemblant que encara no ens podem creure com va passar.

Totes les morts sobtades són dramàtiques i costen molt d’assimilar, però en aquest cas sembla com si la parca tingués clar que s’emportaria eixe dia als meus amics d’una manera o d’una altra.

Paco i Voro eren enginyers electrònics i formaven part, amb Gustavo, d’una empressa anomenada Hemeron Projects. Aquesta empressa va sorgir, o almenys la seua espurna inicial, d’una reunió que jo mateix vaig organitzar l’any 1998 amb enginyers suecans que rondàvem la trentena. La reunió valdria per vore què podia fer cadascú professionalment i com ens podíem beneficiar tots de les sinèrgies existents al grup. Hemeron Projects arrancà al cap de poc temps i començà a treballar. El nivell tècnic assolit per l’empresa fou molt remarcable convertint-se en una de les empresses europees capdavanteres en disseny de sistemes electrònics per a pirotècnia. Un dels seus clients era Vicente Caballer que utiliza en els seus castells i mascletaes, disparadors computeritzats dissenyats a la Ribera. Hemeron també treballava per empresses franceses i molts dels seus sistemes es fan servir actualment en events pirotècnics a Eurodisney París.

Porte des del dia de l’accident donant-li voltes al cap i he tingut temps de pensar moltes coses. Sobre la vida, el destí i la mort. No he tret res en clar, sols frustració. El ser humà inventà la religió en un esforç per donar raó a tot això i jo no avançaré molt més però hi ha coses que sí que he vist clares. Alguna cosa no funciona quan una persona estudia fins als 25 o 30 anys, domina l’anglés, monta una empresa sense cap ajud, assoleix un nivell mundial en la seua especialitat per finalment haverd’anar a treballar i trobar la mort a l’estranger i fent 10 hores al dia sense vacances, aconseguir els mesos què s’hi cobra, 1200€ nets. Alguna cosa no déu funcionar perquè res et salva d’anar a fer el captaire perquè et paguen quatre perres de merda a gentola que duu un Mercedes que tampoc pagarà. Ningú no negarà que un treballador de l’obra es mereix el sou que cobra però si un professional tècnic, i molt d’altres universitaris només opten a mil euros al mes, “i si no estàs d’acord en tinc deu com tu”, no sé quin imbècil voldrà cremar la seua joventut estudiant com molts hem fet.

Al meu fill de dos anys, sincerament, no sé que li diré si algun dia em diu que no vol estudiar, no crec que tinga prou cor per dir-li com enganyaren a son pare fent-li creure que havia nascut a Califòrnia.