sueca.org

Ja portem vora 4 anys parlant a l’esmorzar dels divendres de la crisi qué ens venia a sobre. Ningú de tots es economista, però tampoc cal ser astronauta per saber què és un satél·lit geoestacionari. Hem estat els últims desembres dient això de a l’any que ve anem a flipar. Però mira, passava l’any i la bombolla es feia encara més gran però sense rebentar. Fins ara, clar. Ara s’acabat la broma.
Farà uns dos anys vaig tindre una interessant conversa amb un economista amic meu que defenia, contra mi, que les coses valen allò que algú està disposat a pagar. Vol dir que un pis val 180.000€ perqué hi ha compradors per ell o val 240.000€ perqué hi ha altre comprador que ho pagarà. Val, parem un segon. O siga que açò és com la faula del rei que anava nuet i tota la cort li feia les gràcies. Tot va de conya fins que algún torracollons diu: ‘Ei pringats! Qué el rei va en boles!’. Llavors, de colp la festa nudista s’ha acabat.

Això sembla que ha passat amb l’economia mundial. De sobte les cases ja no valen allò que els especuladors voldrien, valen el seu preu real o menys encara, no valen res. Encara resultarà que té raó el meu amic economista i les cases ara valen 0 euros perqué no hi ha cap comprador per a d’elles. Per ahí li diuen a açò que acabem de comentar: ‘Enginyeria financera’, és a dir, generar valor extra sobre propietats per l’art de birli-birloque, vendre eixes propietats inflades, comprar-ne més i revendre-les després. Tot com un rotllo piramidal fins que algú decideix als Estats Units bescanviar les propietats hiperinflades per valor REAL com per exemple or. El dia que algú li digué al seu banc: ‘Dona’m 20 milions de dòlars en or‘, eixe dia el banc tingué suar sang cercant diners reals per fer front a una comanda de capital real.
Eixe dia la piràmide començà a fer-se runa i la pols arribà fins als nostres carrers.

Nota adicional (noticia de El País, del dia 3 de febrer de 2009)

Després de l’últim pleno s’ha posat de relevància, altra volta, el funcionament del club més car del món. Podríem dir-li també Empresa de Serveis Municipals però no crec que es mereixca eixe nom. Una empresa és una organització que compleiex uns objectius ja siga en Sueca o en la Xina. Una empresa fabrica productes o serveis que porten un cost i els ven a altre superior per una raó molt simple: guanyar diners. La principal raó de guanyar diners és seguir existint però com qualsevol manual d’economia et dirà a les primeres fulles: tota empresa que no obté beneficis està destinada a desaparèixer. Ara bé, tot açò es llei dins d’una societat capitalista, què casualment es la nostra.

Com dons entenem les empreses públiques? En primer lloc no deurien dir-se empreses perquè moltes no ho són i els ajuntaments encara menys. Podem argumentar que l’ajuntament genera serveis per al poble amb els quals no es pretén cap benefici econòmic tal com una empresa ho faria. L’ajuntament disposa d’un pressupost i el gasta a canvi de serveis i algunes intervencions locals, però a quin cost? Quina es la relació entre el pressupost i els resultats? Quanta gent cal per fer la feina? Pot l’ajuntament gastar sense cap control i endeutar-se fins a les celles amb els nostres diners? És admissible que encara faça subcontratacions amb la plantilla tan ampla que té? Són justes les reclamacions de pujada de sou dels funcionaris municipals?

Una cosa tinc meridianament clara: si una empresa privada fera TOTES les funcions de l’ajuntament no gastaria 8 milions d’euros anuals (més de 1.330 milions de pessetes), però això si; el club seria molt més reduït i els psicòlegs tramitarien menys baixes del personal.