Aquesta setmana passada he acudit a un soterrar a Sueca. Dos amics meus, Voro i Paco, han mort atropellats per una persona de 72 anys, en una àrea de servei a prop de Nimes, França. L’accident sembla tant inversemblant que encara no ens podem creure com va passar.
Totes les morts sobtades són dramàtiques i costen molt d’assimilar, però en aquest cas sembla com si la parca tingués clar que s’emportaria eixe dia als meus amics d’una manera o d’una altra.
Paco i Voro eren enginyers electrònics i formaven part, amb Gustavo, d’una empressa anomenada Hemeron Projects. Aquesta empressa va sorgir, o almenys la seua espurna inicial, d’una reunió que jo mateix vaig organitzar l’any 1998 amb enginyers suecans que rondàvem la trentena. La reunió valdria per vore què podia fer cadascú professionalment i com ens podíem beneficiar tots de les sinèrgies existents al grup. Hemeron Projects arrancà al cap de poc temps i començà a treballar. El nivell tècnic assolit per l’empresa fou molt remarcable convertint-se en una de les empresses europees capdavanteres en disseny de sistemes electrònics per a pirotècnia. Un dels seus clients era Vicente Caballer que utiliza en els seus castells i mascletaes, disparadors computeritzats dissenyats a la Ribera. Hemeron també treballava per empresses franceses i molts dels seus sistemes es fan servir actualment en events pirotècnics a Eurodisney París.
Porte des del dia de l’accident donant-li voltes al cap i he tingut temps de pensar moltes coses. Sobre la vida, el destí i la mort. No he tret res en clar, sols frustració. El ser humà inventà la religió en un esforç per donar raó a tot això i jo no avançaré molt més però hi ha coses que sí que he vist clares. Alguna cosa no funciona quan una persona estudia fins als 25 o 30 anys, domina l’anglés, monta una empresa sense cap ajud, assoleix un nivell mundial en la seua especialitat per finalment haverd’anar a treballar i trobar la mort a l’estranger i fent 10 hores al dia sense vacances, aconseguir els mesos què s’hi cobra, 1200€ nets. Alguna cosa no déu funcionar perquè res et salva d’anar a fer el captaire perquè et paguen quatre perres de merda a gentola que duu un Mercedes que tampoc pagarà. Ningú no negarà que un treballador de l’obra es mereix el sou que cobra però si un professional tècnic, i molt d’altres universitaris només opten a mil euros al mes, “i si no estàs d’acord en tinc deu com tu”, no sé quin imbècil voldrà cremar la seua joventut estudiant com molts hem fet.
Al meu fill de dos anys, sincerament, no sé que li diré si algun dia em diu que no vol estudiar, no crec que tinga prou cor per dir-li com enganyaren a son pare fent-li creure que havia nascut a Califòrnia.
Acudirem els de sempre al concert d’Antònia Font. Fòrem un quans afortunats, un grapat, una colla d’amics con qui diu, què no seriem més de 300 allà dins d’aquell caixò de formigó. No caldrà que us conte com va anar el concert, segurament aquells que llegiu aquest pamflet de tant en tant fòreu allà també aquella nit. Pot ser encara tindreu com jo el mareig de la reberveració al cap, però això ja ho sabiem abans d’entrar. Per molt que ho pense no conseguisc entendre com s’ha pogut plantar tal mena d’armatost d’obra a la llum i el consentiment de la autoritat. Qui ho va manar fer? Qui donà el vist i plau? Quin arquitecte portà l’encàrrec? M’agradaria parlar amb ells cara a cara per dir-los quina mena de MERDA de construcció han fet entre tots, això si amb diners públics com no podia ser d’altra manera. Per altra banda no proposaré que tomben el Casal Mulitiusos per fer-lo de nou ni que siga per seguir eixa gran tradició suecana de fer almenys dues voltes cada obra pública. Aixì sense pensar massa em venen al cap: el pont de l’institut (què feia punta el condemnat!), el carrer Mare de Déu, la rotonda de la Milagrosa(per on no cabien els camionets del butà) o el pavellò cobert-descobert-cobert. Però tampoc cal ser tant dolents. Certificat que aquell caixò no val per a concerts podem fer altres multiusos d’ell. Podem, per exemple, gastar-lo de biblioteca pública mentre acaben la de les basses, com que hi haurà silenci allà dins no tindrem problemes d’acústica o podem també obrir una discoteca de pastilleros que agraïran un so infernal i retronador com el que allà hi trovaran.
Bé, malgrat tot fou una gran nit i un gran concert; podia haver-se escoltat molt millor i haver-se gaudit molt més, per això però, caldrà anar a vore als Antònia Font a un poble amb la gent responsable d’urbanitzar faça mínim ús del cervell.
Per molt que el govern nacional no ho reconega, tenim una crisi en tota regla. Cada dia em meravella més escoltar quin nou eufemisme s’han currat per tal de no dir la paraula crisi: desacceleració intensa, forta parada económica, rebaixa d’empenta inversora,… I així una o dues per dia, quins collons!. Aquesta gent vol fer com els xiquets menuts que creuen que en tapar-se els ulls alguna cosa mala desapareixerà de veritat del seu davant. O siga, que si no hi ha la paraula, llavors no existeix allò què representa; aquestos deixen al semiòleg Umberto Eco com un pinxe novato de llengua. Però ja que anem d’eixe pal, jo tinc una paraula per definir l’actitud del govern que patim ara: cinisme.
En plena vaga de transportistes, els ministres no es tallen un clau en proclamar que no poden donar ajudes directes perquè açò és una societat capitalista. Si home!, per això més del 75% del preu del gas-oil són impostos estatals, per això hi ha ajudes directes a cultius no rentables com l’arròs o per això hi ha milers d’ONGs subvencionades de mangantes que n’han fet prou xuclant de l’estat. Per això també la sanitat es pública i desenes de milers n’hi travallen. Però no haviem quedat que açò és una societat capitalista?
Encara no m’havia recuperat de l’emoció de tindre el primer comentari blaver al blog quan em ve altra bona notícia. Em comenten que el líder del PP a Sueca, ens ha citat en l’últim ple municipal. Jo no he tingut el privilegi d’escoltar-lo, primerament perquè encara no sóc tant masoquista per aguantar tot el ple en directe i segon perquè, tot i tindre el DVD, no he trobat el tall en qüestió.
El senyor Ramírez es queixa de que aquest blog es falta amb ell. Bé, no puc negar que moltes voltes li fotem canya al seu partit però, senyor Ramírez, abans de fer entrar a sueca.org dins la història de Sueca caldria que vostè llegira la font de la que vol parlar. Sempre serà millor per evitar malentesos que fiar-se del què li conten els seus assessors o pitjor encara dels clients dels seus establiments de menjar. He repassat de totes maneres el blog i no he vist cap insult personal ni res que vaja més enllà de brometes de pati de primera etapa de la EGB.
Respecte a clavar-me contra el seu partit, això si ho hem fet i amb ganes, però no s’equivoque senyor Ramírez no són tant importants com vostès es pensem. Ací ens clavem també amb els altres partits amb l’església, la policia, els funcionaris, l’exèrcit, els ecologistes, els bancs i en general amb tota peça de la societat. Cal reconèixer, no obstant, que estem ben agraïts. Estic pensant seriosament en emular a Albert Boadella quan envià xecs al clero dels 80 per tota la publicitat que li proporcionaren intentant prohibir la seua irreverent obra Teledeum.
Aquest assumpte m’ha fer recordar un tros de la pel·lícula de Clint Eastwood ‘Harry el Sucio‘ on el company chicano de Harry pregunta en la comissaria on treballen tots dos si Harry és racista. Algú li diu que no, que Harry no és racista, que ell odia a totes les races per igual. En escoltar això el chicano es gira i li pregunta a Harry el Sucio si també odia als chicanos. Harry se li queda mirant i li respon que pels chicanos té un odi especial.
En aquest blog critiquem a tots els partits i demés organismes del sistema. En certa manera els odie, com Harry, a tots per igual, però si m’ho pregunta directament senyor Ramírez, es veritat, li reconeixeré que pel seu partit tinc un odi especial.
Aixì sense pensar massa em venen al cap: el pont de l’institut (què feia punta el condemnat!), el carrer Mare de Déu, la rotonda de la Milagrosa(per on no cabien els camionets del butà) o el pavellò cobert-descobert-cobert. Però tampoc cal ser tant dolents. Certificat que aquell caixò no val per a concerts podem fer altres multiusos d’ell. Podem, per exemple, gastar-lo de biblioteca pública mentre acaben la de les basses, com que hi haurà silenci allà dins no tindrem problemes d’acústica o podem també obrir una discoteca de pastilleros que agraïran un so infernal i retronador com el que allà hi trovaran.