sueca.org

Els nostres polítics van calfant motors i cal que anem preparant-nos pel què ens espera. Les primeres ouades sobre cartells de candidats ja s’han produït i sembla que serà una gran campanya. Enguany no tenim de cap de cartell a l’entranyable Blanco però les noves generacions prometen. El fins ara subaltern: el niño de les pizzeries ha pres l’alternativa. Hi ha tot de pósters de tamany XXL perquè ens assabentem de que hi ha un pretendent novet de trinca al tron de Sueca. Però, voldrà arribar i carregar? Presentar-se per primera volta i entrar d’alcalde? Home Ramírez un poc de modèstia, no? Que a l’etern aspirant Baldo li entrarà un mal!
Altra quadrilla per la que tinc curiositat és per la que mana ara. És conscient el poble de la feina que s’ha fet, durant quatre anys? Alguna s’haurà fet dic jo, apart de pagar les nòmines dels treballadors municipals, i de la magnífica obra del túnel, és clar.

L’última nit electoral, quan jo encara creia amb la política, vaig viure el que vol dir el valor d’un vot. Solament per dos miserables vots es configurà llavors un consistori de govern què al contrari dels copions del tripartit català ha resistit ací tota la legislatura. Vull dir que aquells dos vots que no va rebre UV impediren que el PP guanyara el poder a Sueca.
Per tant ara ja sabeu quin remordiment us quedarà si no voteu fent-vos el xulo, i després el vostre partit damunt us endolla trifàsicament com es tradicional fer en un 10% la plantilla en cada legislatura.
Crec que ens anem a divertir.

Ja he complit amb la meua part animal. He nascut, he crescut (encara que no massa, tot cal dir-ho), m’he reproduït i sols hem queda morir-me. Definitivament m’he comportat com un animal, en el bon sentit de la paraula, malgrat que sempre he cregut que l’única cosa què realment ens diferència dels altres animals és la voluntat explícita de no reproduir-se; això és una cosa que cap animal faria voluntàriament.
Quan era adolescent vaig llegir el clàssic: El gen egoista en ell l’autor, un genetista, proposava la idea de que un animal era com una gran màquina de supervivència dissenyada per l’evolució natural amb l’únic propòsit de matindre viu a un gen fins que poguera duplicar-se quan més voltes millor. El ser humà seria també una d’eixes màquines porta-gens un pèl desbaratada pel cervell amb que va equipada però compensada per les mels del sexe.

De totes formes tot això no m’interessa, perquè ara ja podré anar tranquil els diumenges pel matí a la Plaça de l’Ajuntament per parlar de l’última malaltia, vacuna, bac o gracieta del meu xiquet, com ja sabeu un tema inesgotable. S’ha acabat parlar de futbol o de política, ara toca xiquets, fins i tot per als qui no tenen fills i els resulta tan insuportable com escoltar batalletes de la mili.

Per allà l’any 1983 jo contava 13 anys i em vaig apuntar voluntàriament, amb el meu amic Jaume, als cursos de valencià Carles Salvador. Fou per aquells anys quan comencí a tindre consciència nacional, a entendre perquè la tele, l’escola, la guàrdia civil i fins i tot Mazinger Z parlaven castellà mentre que a casa i al carrer parlàvem altra llengua. Va ser llavors quan em vaig adonar de què hi havia una història de la que ni piulava el llibre de Ciencias Sociales. Simplement no existia. Les guerres eren sempre d’espanyols contra francesos, anglesos, portuguesos o americans. Ni una paraula de les guerres entre les nacions peninsulars com a tals. La batalla d’Almansa quedava dons com un episodi més dels incomptables conflictes europeus dins dels que Espanya estava enfangada. I encara més, els espanyols guanyaven eixa batalla.
Les conseqüències d’aquella guerra eren segons els llibres post-franquistes, tremendament positives, i vaja si tenien raó: quedava via lliure per l’ocupació de Catalunya i les illes. Molts historiadors estan d’acord en admetre que Espanya, com ara s’entén, arrancà el dia 11 de setembre de 1714, el dia que capitulà Barcelona davant dels franco-castellans. Més que la diada de Catalunya deuria ser la diada de Castella per la gran importància del fet.

El proper dia 25 d’abril, farà 300 anys de la derrota que donà pas a l’ocupació castellana del País Valencià. Caldrà fer una reflexió sobre com som de cabuts els valencians que malgrat tot seguim parlant català, seguim fent festa el segon dia de Nadal, fent mones de Pasqua o nomenant la part íntima de les dones amb noms dolços, tal com fan al nord i a l’est.

Hi ha enguany una oportunitat de fer alguna cosa més que lamentar la sort dels nostres avantpassats maulets. Enguany hi ha una possibilitat de fer fòra als botiflers que han desfet la nostra terra, ofrenant a Espanya amb els genolls pelats:

“Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” Al tall

Fa un setmana vaig vore un representant del govern espanyol declarant que havia arribat el moment de fer pedagogia sobre les nuclears a Espanya. No és l’únic. A Europa ja fa temps que s’hi parla del tema. Els britànics estan ara mateix en ple debat sobre si seguir o deixar definitivament el pla nuclear. Mentre tots els països del món disposen de plans d’eliminació progressiva de nuclears, Finlàndia tallarà la bandereta blava i blanca al 2009 al Olkiluoto 3 Project. Feia molts anys que cap país desafiava a la seua opinió pública de manera tant directa ignorant als de Green Peace i demés flipats de l’ecologia d’aparador. Ací teniu material per al debat. Què fem? Seguim consumint energia a tout est pleine, sense preocupar-se d’on prové, o comencem a fer un ús responsable? També podem seguir fent rics als francesos i als dirigents algerians comprant-los a uns energia de procedència nuclear i als altres gas com fins ara. Molta hipocresia hi ha als governants espanyols ja que el seu lema és com deien els Aviador Dro “Nuclear sí, por supuesto“, però de l’altra part dels Pirineus que eixa no és dolenta ni mata ni res.
Si voleu jugar a ministres d’energia ací teniu un joc què val per marcar les previsions d’energia de Gran Bretanya per al 2020, amb un poquet d’imaginació apliqueu-ho a Espanya. Que tingau sort!