Abans de res, vull agrair-vos als gestors d’aquesta publicació digital l’oportunitat que em doneu d’expressar la meua opinió, i més encara en aquest cas. Perquè vull parlar del partit de diumenge passat entre el meu equip, l’Athletic Club, i el vostre, el Barça.
El meu filòsof de capçalera (si més no fins a la fi d’aquesta temporada), Javier Clemente, va parir una altra de les seues perles, i això se li ha criticat abastament. És clar, ell és un ruc basc que baixa de l’arbre de Gernika, i no té dret a fer objecte de les seues ironies als déus multimilionaris i multimediàtics del Barça, i menys encara al gran Eto’o, que vol llevar-li el rècord de gols a la lliga al millor golejador de la història, el nostre Zarra (que com l’Hugo Sànchez, es quedarà amb les ganes, ja veureu). Però, com deia Moustach, eixa és un altra història.
La nostra versió dels fets (la dels rucs bascos) és la següent: ens empaten el partit amb un penal inventat per l’àrbitre, ens estiren el monyo (quina fogona el Deco, que damunt ara va i diu com a excusa: “señorita, él me ha arañado i me ha empujado primero”, va home va!) i damunt ens escupen a la cara, davant els nassos del jutge de línia, que ho va veure i ho va callar. I encara tenen la barra de queixar-se perquè Clemente pensava que les llames viuen als arbres. Perquè ell comparà el xiquet consentit de l’Eto’o amb una llama escopidora dels Andes. L’home, encara que és de Barakaldo, no ho pot saber tot sobre animals, xe! ¡Si fóra del mateix centre de Bilbao, ja ho sabria, ahivalahostia! Ningú no té en compte que els periodistes l’estaven burxant (com sempre) i ell estava calent per la derrota i la difícil situació on estem. ¿Us heu parat a pensar què hauria passat si l’Expósito haguera escopit l’Eto’o? Seria, a més d’un porquet de Sant Antoni (no seríeu tan benèvols amb la metàfora) un racista antinegres, veritat? ¿És això el vostre admirat Eto’o, un racista antibascos? Ah, no! Com que guanya molts diners i és del Barça, se li permet fins i tot fer brometes al respecte, i li les riuen: que si seria suor, que si va escopir a l’aire…
Hi ha un fet clar: ni Deco ni Eto’o van poder superar els seus marcadors, Karlos Gurpegi i Lutxo Prieto, que pràcticament no els feren ni faltes, per molt que ara invente el portugués. El que passa és que aquells dos (els del Barça) guanyen en una setmana el que els nostres dos lleons en un any. I això sembla que és impossible de digerir quan s’és un homenet malcriat. Estic orgullòs del comportament de Gurpegi i Expósito, que sabien que no podien tornar-se perquè perjudicarien el nostre equip, que els necessita desesperadament. Això, sobretot en el cas de l’Unai (que aguantà l’indigne ruixat amb dignitat), és de valents. Per cert, ja m’agradaria que la nostra nació, els Països Catalans, tinguera un equip capaç de representar-la com ho fa l’Athletic amb Euskal Herria. Amb aquests mercenaris maleducats jo no em sentiré mai representat. Altra cosa és el comportament de l’Oleguer, el Puyol, el Xavi, etc. Per això considere més impresentable encara l’actitud d’algunes figures que embruten la imatge de tot l’equip.
Vaig veure el partit a la Penya Barcelonista, ací a Sueca, on sempre sóc ben rebut i em trobe molt a gust. Estava en bona companyia. Cap problema. Pense seguir anant-hi si s’em continua convidant. Però què ignorant sóc! Recorde estar comentant durant el partit que l’Eto’o era un xaval que em queia bé, que se’l veia sensat i solidari… Ara em penedisc i em venen a la memòria Schuster, Maradona, Figo… Tant se val. És dur de reconéixer, i més dur encara per a qui, com jo, s’estima el Barça. He suportat estoicament com se’ns emporteu els jugadors sempre que voleu (quasi sempre, que hi ha bascos de veritat), i malgrat això he seguit desitjant que guanyeu títols sempre que no els guanye el millor, és a dir, l’Athletic Club de Bilbao. Però quan a les acaballes del partit vaig escoltar estupefacte (no ho vaig voler comentar ni amb el meu germà per respecte al lloc on estava) que al Camp Nou es cantava al meu equip “a Segunda, a Segunda”… Sí, amics barcelonistes, per això estic tan calent, perquè no m’imaginava que la vostra afició es comportés així amb nosaltres, i menys encara quan guanyeu els partits arreu i aneu líders destacats. Ja sé que sou molt, moltíssim millors que nosaltres (Clemente ho va reconéixer només acabar el partit), però aquesta vegada, si no és per l’ajuda arbitral, ja haguérem vist. Bé, ja veurem si a la darrera jornada qui necessita els punts és el Barça i no l’Athletic, i veurem qui cantarà l’últim.
Al remat, i en conseqüència de tot plegat, hauré de rendir-me a l’amarga realitat: en futbol (i en bàsquet també) no hi ha tanta diferència entre el Barça i el Madrid. Si no s’ho creieu, ja veureu com a l’Eto’o no li passa res i al Clemente se’l follen viu els jutges i comités espanyols i madrilenys. La pela és la pela, tu. Encara sort que ens queda el rugbi.
Salut i que li guanyeu al “glorioso” Alavés, a veure si així em passa l’emprenyament. Aupa Athletik!!!
La selección, com tots sabem, mai farà res de bo. Podeu buscar tot tipus de raons per explicar-ho però no l’encertareu. Al final es una qüestió de males vibracions. No hi ha cap estat a Europa on almenys uns milions de la seua població faça força per que el seu equip nacional perda els seus partits. Això són moltes ones negatives jugant per al contrari. Per altra part França, què s’ha berenat a Espanya no és molt millor. Entre ambdós estats tenen el record de puteig a la nostra nació.