1707
Per allà l’any 1983 jo contava 13 anys i em vaig apuntar voluntàriament, amb el meu amic Jaume, als cursos de valencià Carles Salvador. Fou per aquells anys quan comencí a tindre consciència nacional, a entendre perquè la tele, l’escola, la guàrdia civil i fins i tot Mazinger Z parlaven castellà mentre que a casa i al carrer parlàvem altra llengua. Va ser llavors quan em vaig adonar de què hi havia una història de la que ni piulava el llibre de Ciencias Sociales. Simplement no existia. 
Les guerres eren sempre d’espanyols contra francesos, anglesos, portuguesos o americans. Ni una paraula de les guerres entre les nacions peninsulars com a tals. La batalla d’Almansa quedava dons com un episodi més dels incomptables conflictes europeus dins dels que Espanya estava enfangada. I encara més, els espanyols guanyaven eixa batalla.
Les conseqüències d’aquella guerra eren segons els llibres post-franquistes, tremendament positives, i vaja si tenien raó: quedava via lliure per l’ocupació de Catalunya i les illes. Molts historiadors estan d’acord en admetre que Espanya, com ara s’entén, arrancà el dia 11 de setembre de 1714, el dia que capitulà Barcelona davant dels franco-castellans. Més que la diada de Catalunya deuria ser la diada de Castella per la gran importància del fet.
El proper dia 25 d’abril, farà 300 anys de la derrota que donà pas a l’ocupació castellana del País Valencià. Caldrà fer una reflexió sobre com som de cabuts els valencians que malgrat tot seguim parlant català, seguim fent festa el segon dia de Nadal, fent mones de Pasqua o nomenant la part íntima de les dones amb noms dolços, tal com fan al nord i a l’est.
Hi ha enguany una oportunitat de fer alguna cosa més que lamentar la sort dels nostres avantpassats maulets. Enguany hi ha una possibilitat de fer fòra als botiflers que han desfet la nostra terra, ofrenant a Espanya amb els genolls pelats:
“Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” Al tall