No la busqueu al centre d’Europa, la teniu baix dels peus. Sembla que molts apagaven la tele quan donaven les notícies de la guerra a Iugoslàvia. Apagaven la tele o bé han perdut la memòria a la vista de la jornada nazional-patriòtica que sofrirem ahir a base de ració concentrada d’espanyolisme caspós i guerracivilista. Tot de banderes, constitucionals esta vegada, i d’altres de cornuts amb bous i el llacet blau que havia estat agafant pols durant la guerra d’Iraq.
Cap referència als morts de l’11-M, cosa lògica quan es tracta de morts de segona classe, els de primera són el d’ETA, i a més quan un hi ha un cert remordiment per haver condemnant a les Açores a eixa pobra gent.
Quina orgia roja y gualda i quin èxtasi de pàtria! Eixes imatges en recordaven al Belgrad de 1992 amb el criminal Milošević al capdavant. De la similitud de Sèrbia a la gran Castella ja s’adonaren al PP durant la guerra de Bòsnia, fins que un dia el propi estament militar li aconsellà a JM Aznar que no fera servir més la comparativa de balcanització a Espanya perquè en aquella assimilació l’exèrcit espanyol seria el sèrbi i el basc, o el català, el bosni. I clar seguint amb la comparació: el primer ministre de Iugoslàvia seria el mateix Aznar… ja cal ser soca!.
Ara, no obstant, ja no se’n recorden, ni a la Sexta tampoc. Cada volta que marcava un gol el Real Madrid al Barça ens mostraven imatges de soldats espanyols eufòrics amb la victòria sobre l’enemic bosni, per contra, quan marcava Messi ens mostraven de mala gana civils catalans desarmats.
Normalment la publicitat sol ser mentida, exagerada, inexacta o enganyosa; però al respecte de la publicitat de la COPE no podia ser més veritat. L’última campanya publicitària de l’emissora del clero ho deixa ben clar: “Somos libres” diu. I tant que en són! Poden acusar o qualsevol, polític o civil, de terrorista, de lladre, assassí o de qualsevol altre qualificatiu què passe per la seua malaltissa ment. No hi ha cap problema en posar firme al pobre Rajoy o al mateix rei si cal. Estan per damunt de tot fins i tot de la sacrosanta Constitució.
Als propietaris de l’emissora, l’església més reaccionària o fascista, no els aniria de més donar una ullada al seu propi club abans de matxacar els altres. No de bades el seu club hi ha més pederastes que constructors forrats al PP. A partir d’aquesta setmana ja tenen un altre element per a demonitzar, el jugador del Barça Oleguer. Si fora dona i negra tindria tots els cupons per al full equip de l’odi d’aquestos impresentables. Però l’Oleguer no queda lluny de la màxima qualificació. A saber: és català, juga al barça, recolza als okupes, és d’esquerres, creu en els Països Catalans i en EuskalHerria lliures, estudia Història i sobretot té cervell i opinió pròpia i no s’afaita quasi mai. És per tant ideal per a la COPE i el seu cantamañanas en jefe, no caldrà tirar més de Carod Rovira, o amenaçar amb al dur gent al paredón com va fer la setmana passada, per a fer pujar l’audiència ara hi ha l’Oleguer i les seues Kelme, què segueix calçant per fotre encara més a tots els qui respecten com ells la llibertat d’expressió.
Reconec que no veig mai la tele, be mai tampoc, no em perd cap capítol de House o del 30 minuts de TV3. Tret d’això algun Telenotícies cau també i mira que prove de no vore’n cap. He arribat al meu límit, no puc soportar-los més. Ja fa temps que els Zaplanes, Acebes, Bonos, Ibarres i Aznars han deixat de fer-me gràcia. Ara ja no m’arranquen ni un miserable somriure, ara si fos caçador faria com aquell fatxa de la transició què reventà la seua televisió amb Carrillo dins amb l’escopeta de perdigons. Ara fins i tot Zapatero i tota la seua trouppe de trepes me’n fan de bossanga. No cal parlar de cap tema específic, no paga la pena, la política de volada gallinàcea és a tots els àmbits. Em sap greu tindre que adoptar una actitud que avergonyiria als nostres avis republicans, però ja n’estic ben cansat.
Aquesta setmana li han botat foc a la porta de la seu del Bloc de la Safor, i què?. Res. Això no es terrorisme, tirar dos coets d’estreleta a una Kutxa de Pamplona si, i damunt, això s’ho han fet ells mateixos per fer-se publicitat com ja ho feren al seu dia posant-se bombes a sa casa Joan Fuster i Sanchis Guarner.
Com deia el general McArthur la joventut és un estat d’ànim no una qüestió d’edat; el dia que hom perd la confiança amb els altres i sobretot en el futur caurà dins del cinisme i caldrà esperar que Déu tinga pietat de la seua ànima de vell i de la meua també.
El meu soci Voro i jo anàrem l’altre dia per feina a la Fira de Mostres de València. Ens quedàrem sincerament estorats per la grandiositat de l’edifici de la Fira, sense conyes, després de tanta falla de formigó com s’ha fet en l’última dècada, m’esperava una de pareguda, però no, allò sembla una instal.lació del primer món. Per un moment en vaig sentir orgullós dels meus polítics, i pensí que un altre món es possible, què fins i tot els peperos 
tenen coret. També degué influir el fet de que plovia molt i per tant no corríem cap risc de creuar-nos amb polítics amb tisores inaugurals o senyoretes falleres de companyia. No vaig poder evitar doncs, preguntar als meus clients expositors que els semblava aquell macroedifici. Tots n’estaven d’acord en valorar positivament la fira actual i només quedava que hi hagués una urna instal.lada per fer allà mateix una votació preventiva al govern valencià.
Tornarem cap a casa per davant de Canal 9, la joia de la corona, en direcció a València o almenys això pensava jo. Com que no tinc GPS, seguia els meus instints, confiant que aquell carrer ple d’enormes finques donara a València, tan sols feia uns pocs anys que passava regularment per allà i ara no en reconeixia res. De colp em vaig adonar de que anava fruïx de gas-oil i automàticament em vaig fixar en la gasolinera del davant. Sols que allò no era tal cosa, allò era el Palau de Congressos de Foster engolit per la voracitat constructiva que em tornava de peus a terra i em demostrava que la Fira de Mostres era l’excepció que confirma la regla.
