sueca.org

Des de ben menut porte intentant saber que vol dir ser de dretes o d’esquerres.
Recorde haver-li-ho preguntat a mon pare quan ell militava al Partit Comunista i Jaume Lloret era alcalde, ja en fa temps d’això. Aquella pregunta era ben fàcil de contestar als anys de la transició espanyola i més encara abans i després de la guerra civil: dretes eren els franquistes i esquerres els rojos. Per extensió els empresaris eren uns i els proletaris els altres, rics i pobres, beatos i ateus, els arrossers i els collidors complien també amb la dicotomia.
D’acord, ja sabia “qui” era de cada bando però continuava sense saber què vol dir “ser”. En teoria ser de dretes vol dir ser conservador i d’esquerres progressista. Però el significat d’això tampoc està clar del tot. Per exemple, jo sóc empresari, puc ser d’esquerres? o tinc que votar al PP o al PSOE obligatòriament. Pot un treballador assalariat ser de dretes i un funcionari d’esquerres? Si el toca la primitiva passes a ser de dretes automàticament? Si el fas gintònics sopant amb els amics eres de dretes? I si et compres un Audi/BMW/Mercedes, et borren del sindicat?
La resposta finalment no me la donà mon pare, ell innocent, pensava que tota la plantilla de l’Ajuntament anava a canviar-se per gent nova després de les primeres eleccions. Li podien les ganes al pobre.
Curiosament fou a Londres, lloc paradigmàtic del capitalisme, on ho vaig entendre. L’interés comunitari a més del propi, això tan simple és ser d’esquerres.

Vore la llum al final del túnel. Això sembla que mai ho vorem a Sueca. Com deia aquell eslógan polític: anem a més!.
Ha passat ja prou temps per vore com funciona el túnel de l’asil. Hem tingut més que suficient per fer-nos tots una opinió sòlida. El túnel de Sueca podria guanyar el record Guinness a l’obra més inútil i estúpida que ha fet l’home des de la cremà de la biblioteca d’Alexandria. Els demés polítics del món tindran que treballar dur per superar el malbaratament de diners públics que patim ací. No caldria explicar perquè el túnel guanya per golejada com a pitjor obra, no diga’m del món seria exagerat, sinó d’Europa. Per als forasters ahí va un tastet: es pretenia evitar als cotxes l’espera mentre es baixaven les barreres del tren, ara en canvi esperem al semàfor. Quin sentit té vindre de la mar i passar pel túnel per anar a eixir al mateix lloc que per l’altre túnel que no té semàfors? Aquesta qüestió és debatuda al nivell del misteri de la Santíssima Trinitat o del Teorema de Fermat. Inabastable.
Hi ha altre detall que no sembla tant aberrant de primeres però a mi m’afecta especialment. Els urbanistes revitalitzen zones obrint espais per què destaquen edificis emblemàtics què encapçalen llavors la recuperació d’una zona urbana més ampla. Això és exactament el que es féu a Bilbao amb el Museu Guggenheim, i això es tot el contrari del que s’ha fet a Sueca amb l’asil. Per plorar.

Un pensament no em fuig del cap i em porta també a fer-me preguntes: perquè cap partit del poble no es significa clarament contra el túnel? Fan tots el partits pinya ara perquè aquella cagada va ser col.lectiva? Algú mourà cap dit per canviar alguna cosa o almenys ho prometrà per fer-nos branqueta durant les eleccions? Però la pregunta definitiva és: el pròxim superarà les marques mundials del disbarat del dos darrers consistoris?

Passen, senyores i senyors, al major espectacle del món!
Tenim de tot, al circ valencià. Tenim gossets i perros futbolistes, mags dels polvets màgics, funambulistes sense xarxa, malabaristes mítics, foques i feres ben fartes, faquirs menja-sabres i sobretot i de llarg… pallassos. D’eixos en tenim per donar i regalar. Alguns actuen de ja fa temps, amb no massa nomenada tot cal dir-ho, a un circ de Madrid que també té lleons però de ferro. Això sí, els bons que tenim ací són bons de mena. Quina habilitat per divertir a l’audiència, quines tombarelles i malabars! Ara són amiguets quan adés els donàven puntades de peu al crepó, ara un li tira 3 pastissos de crema catalana i ara l’altre li’n torna 5 en tota la cara, quina gràcia! El millor de tot, però, es quan fan el número eixe de canviar-se les jaquetes mentre corren i marejen al públic que ja no sabria distingir el pallasso espavilat del tarròs. Al final, a banda de la pista i el públic, que queden ben empastifats, els protagonistes acaben canviant-se de roba i passant plegats, com sempre, a cobrar el bolo.

Les idees polítiques fan servir qualsevol mitjà de comunicació per a la seua difusió popular, des de la viva veu a l’àgora o plaça, fins a la televisió per satèl.lit o la pròpia internet. Hi ha una manera, no obstant, d’introduir idees polítiques que és de bon tros la més subtil i eficaç de totes: contar boniques historietes als xiquets. Els indis i vaquers, bruixes i princesses, moros i cristians, humans i marcians, espanyols i catalans; en definitiva bons i dolents. Això, si més no, estan fent a les terres del Levante i el sud de la península. Patrocinats per l’Ajuntament de Múrcia i Cajamurcia, s’està representant una versió sui generis del Mag d’Oz, que instrueix als menuts en valors tradicionals espanyols. Ara aniran entenent els murcianets perquè el pare no compra certs productes típics del Nadal i brama, tot bermell, cara la tele a un senyor grassonet amb ulleres i mostatxo, que ves per on! parla com la bruixa de l’obreta. També entendran ara perquè no volem amollar ni una gota d’aigua; és clar, són dolents com la bruixa i el Rey de los Monos (que casualment va vestit amb els colors del barça). Ja posats, a l’eixida de la representació podrien vestir als xiquets amb uniform caqui amb un emblema bordat a la màniga, i guarnir als més excitats amb un tambor ben gros per a que l’experiència teatral siga inoblidable.
Ja sabiem que aquelles terres produixen bons xorissos, no és però, gens estrany si disposes de bons garrins.

Notícia completa de El Periodico de Catalunya