Torne de vore la processó de Divendres Sant. No sé com ha passat però m’estic fent un habitual de les processons suecanes.
No me’n perd ni una de la Mare de Déu de Sales des de fa uns quants anys. És de bon tros millor que la tele vore com passa mig poble en fila per davant de tu. Però la d’avui té com més glamour, és més extrema. Tenim tant assumida la passió de Crist què no ens adonem de que és una apologia de la tortura en tota regla.
Els missioners que volien cristianitzar als maies ja els deixaren caure que no era acceptable matar a gent traient-los el cor encara bombejant sang. Com exemple de sacrifici correcte els explicaren la passió i mort de Jesús i com era d’esperar els maies aplicats seguiren carregant-se penya llevant-los el cor, però aquesta volta fent passar a la pobra víctima per una bona sessió hardcore de tortura de tipus ecce homo, com els havien ensenyat. I és que pensant-ho bé, tot plegat té un punt surrealista. Entenc perfectament perquè els guiris especialment els dels país del KKK rebenten les bateries de les càmeres de vídeo… i és que hi ha molt on gravar.
L’ambientació és perfecta. Les llums dels fanalets, els ciris un perilleta en la punta, els tambors; fan que mirar els ullets dins del traje de vesta t’impacten sempre que tingues prou ous de mantindre-li la mirada uns segons. Sempre m’he preguntat com es vorà el món a través d’eixos foradets, segur que sentiran l’excitació del voyeur en poder per vore i no ser vistos. I què dir d’eixa elegància quasi fetitxista de les dones joves que acompanyen la marxa. Traje negre amb puntilletes, guants negres de malla, sabates negres de tacó, collars, perfecte maquillatge i ciri a la mà.
Encara com no hi ha res de cuir al conjunt… perquè ja seria massa.
El cims de les muntanyes han tingut sempre una gran significació per als humans. Les raons poden ser tantes que podria haver-ne una per cada muntanya de la terra. No cal ser místic per entendre la fascinació que un cim pot provocar. Ja siga per l’esforç i patiment que representa accedir-hi en molts casos, o per la sorprenent vista global bidimensional de l’àmbit familiar què hom creia conèixer, 
per la major proximitat al cel, per l’emulació temporal dels envejats ocells, per la visió de valls noves, de muntanyes encara més grans o de territoris nous i desconeguts; un cim és un lloc màgic a qualsevol lloc de la Terra. No de bades les persones tenen necessitat de signar allà dalt deixant pedres amuntegades, pals, lletres gegants, banderes, santuaris, creus o fetitxes què vigilen als de baix, quasi sempre amb els braços oberts. I en temps moderns als cims conviuen els elements clàssics amb les antenes de telecomunicació: els instruments dels gurús moderns. Des de la ràdio i televisió fins a les de telefonia mòbil s’han reproduït com a bolets pels llocs més emblemàtics, i és a un lloc d’aquestos, la Carrasqueta de Xixona on s’ha guanyat la primera, però malgrat tot, pírrica victòria. S’ha conservat el cim, si, però els tirans han pres nota, han dit què tornaran a la càrrega, hi ha més muntanyes que deixar a la infàmia dels valencians i ho faran.
La clausura de la TV3 al País Valencià representarà altra dolorosa derrota, una nova bufetada per commemorar 300 anys d’incomptables garrotades. Demostrant si més no, que els valencians som una espècie de panzer del desert però que com aquells acaba morint sense la logística i el suport del nord.
Ara i per demostrar qui mana, el PP, amb la complaença del president del govern, ha imposat una multa de, vaja casualitat! 300 mil euros a ACPV per no plegar-se al tancament quan l’amo va dir.
Una vegada tot aquest episodi acabe, quedaran les antenes repetidores mudes rovellant-se dalt del cims com un símbol de la nostra enèsima derrota pels botiflers.
Segur que molts haveu vist la pel.lícula de Bill Murray: Atrapado en el tiempo. En aquella, el pobre Phil Connors es gitava en un poblet perdut d’Amèrica i a l’endemà tornava a ser el mateix Dia de la Marmota què el dia anterior. Quedà atrapat com un Sisyphus modern, fins que es féu prou bo (ell era mal) per 
passar full de calendari. Dons bé, tots els anys em sembla vore una reedició d’eixa pel.lícula i no ho dic perquè la tornen a fer constantment a la tele, què ja ho fan, sinó pel Dia de la Loteria.
Tots els anys es repeteixen les mateixes imatges: els xiquets de San Ildefonso, els frikis de la platea, els afortunats saltant amb paperetes i brindant (abans amb cava, ara a saber); la lotera dient que ha estat molt repartit, molt repartit (sempre ho diu dues voltes); les connexions en directe de les televisions amb la xica amb la carxofa i darrere tots a la gresca; el pare de família que ve de fòra i encara no sap que és milionari i allí està el Canal 9 dels collons per mostrar com n’és de meravellós viure a la terra de les oportunitats. Sincerament, fins ahir estava convençut que tot això era una farsa nacional, una especie de Show de Truman loteril. De manera que tots els que veiem brindant eren actors i que fins i tot el tio Batiste amb la Mobilette que contava que mai li havia tocat res (altre gran clássic) n’era també un però del bons. Com que al meu compare Voro li han tocat uns centenars d’euros sense jugar cap número, desmentint un altre mite, ara crec que pot ser si que veritat que hi ha una loteria que dona diners a més d’emportar-se’n.
De totes maneres mentre no em toque res a mi no ho tindre mai clar del tot i pensaré que Voro també estava conxavat.
Després de l’últim pleno s’ha posat de relevància, altra volta, el funcionament del club més car del món. Podríem dir-li també Empresa de Serveis Municipals però no crec que es mereixca eixe nom. Una empresa és una organització que compleiex uns objectius ja siga en Sueca o en la Xina. Una empresa fabrica productes o serveis que porten un cost i els ven a altre superior per una raó molt simple: guanyar diners. La principal raó de guanyar diners és seguir existint però com qualsevol manual d’economia et dirà a les primeres fulles: tota empresa que no obté beneficis està destinada a desaparèixer. Ara bé, tot açò es llei dins d’una societat capitalista, què casualment es la nostra.
Com dons entenem les empreses públiques? En primer lloc no deurien dir-se empreses perquè moltes no ho són i els ajuntaments encara menys. Podem argumentar que l’ajuntament genera serveis per al poble amb els quals no es pretén cap benefici econòmic tal com una empresa ho faria. L’ajuntament disposa d’un pressupost i el gasta a canvi de serveis i algunes intervencions locals, però a quin cost? Quina es la relació entre el pressupost i els resultats? Quanta gent cal per fer la feina? Pot l’ajuntament gastar sense cap control i endeutar-se fins a les celles amb els nostres diners? És admissible que encara faça subcontratacions amb la plantilla tan ampla que té? Són justes les reclamacions de pujada de sou dels funcionaris municipals?
Una cosa tinc meridianament clara: si una empresa privada fera TOTES les funcions de l’ajuntament no gastaria 8 milions d’euros anuals (més de 1.330 milions de pessetes), però això si; el club seria molt més reduït i els psicòlegs tramitarien menys baixes del personal.
