sueca.org

Tots els anys per novembre vaig a comprar-li algun regalet a la meua neboda. Com que és xicoteta li compre joguets i sempre que estic a la tenda em pose de mala veta. Totes les consignes igualitàries pareix que fan un break allà dins i fins i tot les feministes més recalcitrants fan la vista grossa per un moment. La divisió per sexes està clarament marcada en els joguets en corredors de xiquets i de xiquetes. Al corredor rosa hi ha nines bàsicament, però també rentadoretes, caixetes registradores, cuinetes, tendetes de verdures de plàstic i carretets de neteja, entre altres. Per altra banda a la part dels xiquets hi ha cotxets, camionets, tallerets, pistoletes o joguets de construcció diversos.
A tota aquesta primerenca separació de sexes li caldrà un esforç enorme de reeducació i com sabem, no sempre, serà exitosa, i es què créixer rodejada de nines et reforça l’instint per criar i de pistoles per ser un tio dur.
Les nines, no obstant, s’han utilitzat des de fa uns anys per difondre valors multirracials i culturals. Tots hem vist nines orientals o negretes sent passejades dins del mateix carret que les clàssiques roses nòrdiques d’Onil de tota la vida.
Exemple deurien de prendre els joguinaires amb els ninotets per a xiquets fent madelmans collidors marroquins, airgamboys cuidauelos equatorians o geypermans gays. Bé, ara que pense d’això ja n’hi havia quan erem menuts; diga’m sinò com diríem de ninos bragats, alts i pollos amb barbeta retallada perfecta de 6 dies, roba safari de marca planxada i que dormien juntets dins d’una tendeta de campanya…
Pel que es veu, les xiquetes prefereixen nines a balons encara que tu t’encabotes en pintar-los de rosa, o siga, que sembla que existeix una predeterminació al rol social. Això em porta a pensar amb el dilema de forçar als menuts a jugar amb joguets que no volen o deixar-los que juguen amb els trastos que ells vulguen perpetuant així els dissabtes d’unes fent feina de casa mentre altres van d’esmorzar amb els amics.

Finalment el govern ja ho té clar. No ha tingut ous d’eliminar la religió de l’escola pública, i és que dos mil anys de tradició pasten un mos massa gran d’engolir. Ara els nanos tindran tres opcions: religió confessional (o siga la de tota la vida), història de les religions i hora de repàs. No em puc imaginar quina serà l’elecció dels alumnes però diria que tots es decantaran per l’hora feliç.
De fer-ho, opine que això seria un error, de fet un trobe dos d’errors. Primer de les autoritats educatives per proposar la tercera opció i segon per part dels alumnes que deixaran d’aprofitar eixa hora per no fer altra cosa que enviar SMS a mitja escola. Si estigués ben plantejat, cosa que dubte que passe, seria molt interessant rebre classe d’història de les religions, jo ho demanaria, de debò. Només cal vore un telenotícies qualsevol per vore com de moda està la religió. Més de mig va dedicat a les conseqüències de les religions i al seu conflicte permanent d’unes contra les altres.
Estaria molt bé saber perquè els sunites no poden vore al xiítes, perquè els musulmans no mengen porc, perquè els budistes no solen fer guerres, perquè els anglo-saxons passen del Papa, perquè els hindús (i no són els únics) consideren sagrada l’esvàstica nazi, perquè els catòlics tenen un greu problema amb el sexe o perquè els jueus continuen tres mil anys sense pau,… entre moltes altres. I no solament seria bo per a l’instrucció pròpia d’una persona, a partir d’ara serà una qüestió clau entendre de què va i que vol tota la nova gent que vindrà a viure ací entre nosaltres; i encara més, com entendre les arrels culturals dels països que a l’orient tallaran, des d’ara, l’abadejo.

Ha sigut una gran reunió, realment emotiva. Vore als companys de classe d’EGB (actualment Ensenyança Primària) és una experiència curiosa. Ens reunim cada 10 anys i aquesta ha estat la segona volta. He trobat algunes diferències respecte a 1996 però sense dubte una de les més impactants és que en aquell sopar intentava explicar que em volia dedicar a una cosa nova, tan nova que ningú havia escoltat mai, que es deia Internet. Altra curiositat fou que cap de nosaltres portava telèfon mòbil, allò era un producte de pijos, yuppies o camellos.
Enguany tots portàvem mòbil, quasi tots un dit anellat i molts fotografies de fills a la cartera. Com era d’esperar hem recordat els nostres anys a l’escola amb la repetició d’anècdotes que hem escoltat mil vegades però que encara ens fan somriure, i hem recordat també l’escola franquista. En aquella escola ens dividiren en burros, listos i zona de promoció. Després la vida ha demostrat als anomenats burros que l’únic que mereixia eixe nom eren els qui marcà amb aquell estigma. Alguns dels qui tardaren en aprendre la taula de multiplicar en fan un gran ús avui en dia, i és que no és el mateix multiplicar peres i pomes que bitllets de 50 euros o solars.
Malgrat tot crec que alguns mestres feren una gran feina. La prova som nosaltres mateixos que encara els recordem amb el don davant perquè ells també ens parlàvem de vostè.

Podríem fer tota una saga de novel.les de bons, llejos, mals i sheriffs, d’aquelles que tant li agradaven al nostre paisà Fuster. Algunes coses què passaren arran de l’assassinat del policia Tomàs Català, no allò que omplia els diaris, sinó allò què passà darrere de l’escenari, m’haveren ocupat més d’una dotzena de notícies, d’haver existit el present blog. No vaig voler recuperar el tema fins ara, que m’he assabentat del què ha passat recentment a l’Ajuntament, quan un policia feia públics alguns pensaments sobre la mort d’alguns regidors a l’estil Tarantino. Tothom diu animalades de tant en tant però són greus quan les proferisc una persona armada i més davant l’alcalde. No seria, no obstant, la primera vegada que en passa una semblant.
El penúltim dia del Mim 2004, un treballador de l’ajuntament de Sueca, pujà a l’escenari i fent gala de purs mètodes franquistes parà l’espectacle en curs i ens manà a tots a casa. Suposadament l’espectacle feria la memòria del mort però les tasquetes farcides de gent contenta i el bars oberts de la plaça de l’ajuntament es veu que no. Fou un eixos moments quan alguns policies locals amenaçaren als organitzadors d’acabar el Mim 2004 a les bones o ja ho farien ells mateixos. Mai havia presenciat jo res igual i llavors vaig entendre que vol dir la força de les pistoles, allò fou un colp d’estat local en tota regla. L’autoritat desapareguda mentre altra gent prenia el control del poble.

Que alguns policies locals, no específicament ací, pràcticament arreu d’Espanya, es creguen el protagonista de Taxi Driver sembla que va donat de fàbrica. També pot ser, com De Niro, trauran la pistola cara l’espill i diran amb to desafiant: ‘Estàs mirant me? Em mires a mi?‘. O pot ser voran pel.lícules de Van Damme, Steven Seagal o Stallone i després aniran sobreexcitats i amb ganes de arreglar-li el saquet a algun desgraciat. Açò ho vaig viure en directe en la mili on ens portaren un cabo xusquero que venia de pegar-li un tir a un xavalet mentre emulava a John Wayne a Mallorca.

Si en democràcia ja en passen d’aquestes, quan torne Tejero busqueu-me més allà de la mar on els policies no duen pistoles. Allà on hi ha democràcia de veritat, aquella que Winston Churchill definia com la que regia el lloc on si truquen a la porta a les 6 de la matinada és el repartidor de llet.