Podríem fer tota una saga de novel.les de bons, llejos, mals i sheriffs, d’aquelles que tant li agradaven al nostre paisà Fuster. Algunes coses què passaren arran de l’assassinat del policia Tomàs Català, no allò que omplia els diaris, sinó allò què passà darrere de l’escenari, m’haveren ocupat més d’una dotzena de notícies, d’haver existit el present blog. No vaig voler recuperar el tema fins ara, que m’he assabentat del què ha passat recentment a l’Ajuntament, quan un policia feia públics alguns pensaments sobre la mort d’alguns regidors a l’estil Tarantino. Tothom diu animalades de tant en tant però són greus quan les proferisc una persona armada i més davant l’alcalde. No seria, no obstant, la primera vegada que en passa una semblant.
El penúltim dia del Mim 2004, un treballador de l’ajuntament de Sueca, pujà a l’escenari i fent gala de purs mètodes franquistes parà l’espectacle en curs i ens manà a tots a casa. Suposadament l’espectacle feria la memòria del mort però les tasquetes farcides de gent contenta i el bars oberts de la plaça de l’ajuntament es veu que no. Fou un eixos moments quan alguns policies locals amenaçaren als organitzadors d’acabar el Mim 2004 a les bones o ja ho farien ells mateixos. Mai havia presenciat jo res igual i llavors vaig entendre que vol dir la força de les pistoles, allò fou un colp d’estat local en tota regla. L’autoritat desapareguda mentre altra gent prenia el control del poble.
Que alguns policies locals, no específicament ací, pràcticament arreu d’Espanya, es creguen el protagonista de Taxi Driver sembla que va donat de fàbrica. També pot ser, com De Niro, trauran la pistola cara l’espill i diran amb to desafiant: ‘Estàs mirant me? Em mires a mi?‘. O pot ser voran pel.lícules de Van Damme, Steven Seagal o Stallone i després aniran sobreexcitats i amb ganes de arreglar-li el saquet a algun desgraciat. Açò ho vaig viure en directe en la mili on ens portaren un cabo xusquero que venia de pegar-li un tir a un xavalet mentre emulava a John Wayne a Mallorca.
Si en democràcia ja en passen d’aquestes, quan torne Tejero busqueu-me més allà de la mar on els policies no duen pistoles. Allà on hi ha democràcia de veritat, aquella que Winston Churchill definia com la que regia el lloc on si truquen a la porta a les 6 de la matinada és el repartidor de llet.
Després de llegir l’article del blog Ventdcabylia, titolat: Sueca, la reserva espiritual del País Valencià, no tinc més remei que parlar del meu poble. Dic més remei perquè no em fa massa gràcia mirar-me el melic, però ja que tenim una magnífica introducció del company bloger Vicent, farem una miradeta local.
Que Sueca és un poble característic valencià no ho pot dubtar ningú, els nadius ho sabem des de menuts i no precisament per les flors i violes que ens tiren. Els aborígens suecans han d’escoltar un miler de voltes referències grolleres sobre orientació sexual dels seus veïns.
Ja ens hem acostumat a la matraca, que li anem a fer!. Cada poble porta la seua creu. Per altra banda, a mi sempre m’ha divertit la qüestió. Fins i tot he treballat en llocs on pensen que Sueca és com San Francisco o el Soho de Londres on dos de cada tres bars són d’ambient gay. 
L’altre gran actiu del poble, a banda de ser tots maricons, és el radicalisme polític. Som catalinos intransigents i ofenem a la gent parlant sempre en valencià. Som els radicals. Idolatrem al dimoni Fuster, inventàrem el tripartit català, no som solidaris amb l’aigua, som uns atrassats arrossers què no plantem fàbriques i lluïm banyes i cua de punta. Hem aportat bona cosa de munició bipolar: glòries a Espanya, com el Mestre Serrano o a als Països Catalans com Joan Fuster. Certament, Sueca pot dibuixar una mostra representativa dels valencians. Ací encara pots trobar l’autèntic ésser valencià, cosa que ja costa més a Cullera -eixe barri perifèric de Madrid.
Si torna el mític Zaplana, tinc una gran idea per a d’ell i sense comissió: un parc temàtic. En rebre als visitants vestits de paellamans anirem conduint-los entre falles de suro i llauros amb aixades de plàstic, tot dient: “che! vinga per aquí senyor Visente quara viene lo bueno…“. Presenciaran la doma del terrible suecà fill de Carod, que acaba quan el Sant Andreu a lloms d’un llustrós ruc català li posa la camisa de força blava i li clava un fartó de 35 dies en algun forat corporal, -imagineu quin donarà més punts.
Com a espècie en vies d’extinció que som, cal que anem assumint-ho i fem com el gran Bernat i Baldoví que faltà un dia 31 de desembre tocant els collons fins al final.
Això és el que m’ha semblat entendre a l’article de la Regidoria de Cultura de Sueca. I encara pitjor, no solament les xiquetes aniran a cosir, les mares supose que també, o bé faran de mestresses de casa com Déu mana. Ben clar ho posa a l’escrit 
remés per la regidoria per al catàleg del Mim d’enguany. Al mateix temps que queda palés que el Mim no discrimina a ningú per raó de sexe, ja que hi haurà espectadors i espectadores, queda ben clar, al mateix escrit, que els grans tornaran a treballar i els més petits a l’escola en setembre. I les petites que en fem d’elles? Les duguem a costura o ja estan bé a casa fent dinarets a les nines?
Era qüestió de temps que aquestos textos surrealistes acabaren publicats, és clar, marcar el gènere per evitar discriminacions acaba per provocar-ne més. Ressenyar que les espectadores van al Mim tant com els espectadors, indicació ridícula per altra banda, obliga a seguir la norma a tot el text. No entenc quina regla indica senyalar espectadores i no altres substantius del discurs, és fa segons una normativa del Partit progre?, tirant ossets de pollastre per terra? o aconseguint un 6 doble als daus?. La discriminació sexual moltes vegades es produeix per excés de cel i com deia el sant: l’infern està ple de benintencionats…, i de benintencionades.
Ho torne a provar, soc cabut. Tonre a parlar del clero. No vaig tindre prou en la desfeta que vaig tindre l´última volta que vaig fer referència a l’església. Al dos dies d’aquella notícia uns compatriotes del infame Ali Ağca, posiblement per remordiments em destrossaren quasi tota aquesta publcació, tot per 
parlar de certs religiosos per dir-ho suament desviats. I la veritat és que em cau be el Papa actual, no sé perquè. Pot ser pel nom què em recorda un heroi de la infantesa? Pot ser perquè té cara del mal de les pel.lícules? O serà perquè no besa el piso dels aeroports on baixa (que solen ser instal.lacions militars)? Per una raó o altra em cau simpàtic el vellet.
Han sigut uns dies intensos del nostre Papa a València amb les famílies. Les famílies populars. Ara, tot i fixar-me no he conseguit vore enlloc al marit de l’alcaldesa de València. Li haurà preguntat el Papa on hi era?
Per a compensar si que he vist a la família real junior al complet. Però hi ha qüestió què em trau la són. Quina opció li hauran donat a triar al Papa sobre la futura reina d’Espanya: a) com que és casà pel civil no està realment ni casada ni divorciada o b) vivia amb un tio (casada dien alguns) però com és molt, molt casta no anàren més enllà d’enllaçar tendrament les manetes. L’opció c) no l’han donat a triar simplement és la que aquestos nous fariseus han practicat. Callar i anar fent.
Callar, sobre els morts del metro, sobre l’homosexualitat PoPular, sobre la despessa cerril i sobretot tantes altre coses que si baixés el jefe de tota aquesta gentola, l’episodi del vedell d’or o el dels mercaders al temple quedaria en un joc de criatures.
