Passen, senyores i senyors, al major espectacle del món!
Tenim de tot, al circ valencià. Tenim gossets i perros futbolistes, mags dels polvets màgics, funambulistes sense xarxa, malabaristes mítics, foques i feres ben fartes, faquirs menja-sabres i sobretot i de llarg… pallassos. D’eixos en tenim per donar i regalar. Alguns actuen de ja fa temps, amb no massa nomenada tot cal dir-ho, a un circ de Madrid que també té lleons però de ferro. Això sí, els bons que tenim ací són bons de mena. Quina habilitat per divertir a l’audiència, quines tombarelles i malabars! Ara són amiguets quan adés els donàven puntades de peu al crepó, ara un li tira 3 pastissos de crema catalana i ara l’altre li’n torna 5 en tota la cara, quina gràcia! El millor de tot, però, es quan fan el número eixe de canviar-se les jaquetes mentre corren i marejen al públic que ja no sabria distingir el pallasso espavilat del tarròs. Al final, a banda de la pista i el públic, que queden ben empastifats, els protagonistes acaben canviant-se de roba i passant plegats, com sempre, a cobrar el bolo.
Les idees polítiques fan servir qualsevol mitjà de comunicació per a la seua difusió popular, des de la viva veu a l’àgora o plaça, fins a la televisió per satèl.lit o la pròpia internet. Hi ha una manera, no obstant, d’introduir idees polítiques que és de bon tros la més subtil i eficaç de totes: contar boniques historietes als xiquets. Els indis i vaquers, bruixes i princesses, moros i cristians, humans i marcians, espanyols i catalans; en definitiva bons i dolents. 
Això, si més no, estan fent a les terres del Levante i el sud de la península. Patrocinats per l’Ajuntament de Múrcia i Cajamurcia, s’està representant una versió sui generis del Mag d’Oz, que instrueix als menuts en valors tradicionals espanyols. Ara aniran entenent els murcianets perquè el pare no compra certs productes típics del Nadal i brama, tot bermell, cara la tele a un senyor grassonet amb ulleres i mostatxo, que ves per on! parla com la bruixa de l’obreta. També entendran ara perquè no volem amollar ni una gota d’aigua; és clar, són dolents com la bruixa i el Rey de los Monos (que casualment va vestit amb els colors del barça). Ja posats, a l’eixida de la representació podrien vestir als xiquets amb uniform caqui amb un emblema bordat a la màniga, i guarnir als més excitats amb un tambor ben gros per a que l’experiència teatral siga inoblidable.
Ja sabiem que aquelles terres produixen bons xorissos, no és però, gens estrany si disposes de bons garrins.
Notícia completa de El Periodico de Catalunya
Quina moto ens varen vendre déu meu!
Com ens unflaren el cap, aquells dies de la “egebé”, de somnis i falses il.lusions. Molts pensàvem que seriem com eixos de les fotos dels llibres de “Ciencias Naturales” i utilitzariem microscopis tot portant llustrosses bates blanques. D’altres pensaven que serien famosos arquitectes o artistes que fins i tot viurien de l’art, amb amor o sense.
I tot perquè l’altre dia vaig vore un anunci d’un pack de dibuixos animats que et tirava tota l’infància de cop als morros. A la mateixa caixa et duien com si res al Marco, la Heidi, l’abella Maya i tota la colla d’animalets que conformaven el nostre innocent món de xiquets, però xiquets de debò no d’adolescents de 7 anys com ara. Va ser aquest repàs accelerat dels meus mites infantils qui en féu advertir la relació dels meus antics companys de classe i com els ha anat. Hi ha d’universitaris; enginyers, arquitectes, periodistes i d’altres, i hi ha els qui han triomfat; constructors, obrers, fusters o llanterners. Als meus temps escolars, a més de fumar en classe (els mestres clar) i pegar-nos un clatellot de tant en tant, hi havia una separació dels alumnes en dues categories: els burros i els listos.
Ha passat els temps i ara sabem tots que això n’era incorrecte, l’etiqueta que ens posaren estava equivocada.
El traçat i disseny del desviament de la carretera nacional al seu pas per Sueca, del qual el Ministeri de Foment ha començat ja els primers moviments de terra, és un desgavell més als que tècnics i alts càrrecs de l’administració de l’estat ens tenen acostumats.
Per a que el lector es faça una idea, cal explicar que quan arribe prop del pont de Riola es trobarà una ampla plataforma elevada a pocs metres del mateix riu i de l’Escorxador Municipal. Per anar rapidet, a l’altura del pont de Corbera (per on també passarà elevada a uns 6 metres sobre el terra) s’ubicarà un scalextric d’entrada i eixida a Sueca. Recordem que en eixe punt funciona una guarderia infantil. Mirant a la serra de Corbera des de el camí de les Oliveretes, per posar un eixemple, vorem el nou c…..ó (vostès saben que esta paraula fa pudor) travessar de dreta a esquerra
Després, i sempre en alt, entre el cordó i el cementeri, junt a l’actual pau del riu Xúquer, els milers de vehicles que circularan aniran a buscar l’assut de Fortaleny per a trencar cap a l’esquerra i tornar al desviament existent al terme de Cullera.
Que traure el trànsit rodat del casc urbà de Sueca és una necessitat, és una cosa que pràcticament ningú discuteix.
El parc de vehicles de l’estat espanyol quasi s’ha triplicat en els darrers vint anys, dalt o baix des de que començaren les propostes per a treure la nacional del casc urbà de Sueca. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística afirmen que dels 896.487 vehicles censats l’any 1986, s’ha passat a 2.149.706 en 2004. I eixe creixement del parc mòbil és un aspecte a tindre ben present a l’hora de construir un desviament que, en alguns punts ja està dins del mateix poble; en altre amenaça clarament el futur d’una guarderia; després, per no parlar del cementeri, acabarà amb la pau del riu que ara tots es llancen a protegir; la seua construcció trencarà el paisatge de part d’una comarca; i per últim, Riola i Fortaleny també es voran afectats.
A més a més, si a millor camí, més vehicles que circularan, l’efecte nociu de la pol·lució que generen castigarà les persones en funció de l’oratge: uns dies carregarà Fortaleny, altres Riola i altres Sueca.
Si ningú no posa remei, i només una decidida acció popular i política podria fer-los rectificar als de Madrid, anem a ser víctimes, per a molts anys, d’un altre desficaci de l’administració. ¿Que ja s’han gastat diners? ¿I els que s’han malbaratat en AVE’s, transvasaments, etcètera?
Resumint: quan diuen que ens trauen guate-mala, ens envien a guate-peor.
Editorial de La Chicharra Nº 17 Gener 2006