Com sempre en Sueca, es tria la pijtor opció de les possibles.
Canviarà açò algun dia?

I respecte a estudiar una carrera per a acabar currant 16 h al dia i cobrar una misèria, sempre he pensat que el tenir una carrera et dona un ventall d’opcions a triar una miqueta més ample que si no es ténen estudis.
Potser que jo acabe omplint el dipòssit a una gasolinera, o servint taules a un restaurant, pero el tenir una carrera et dona més opcions per a canviar, i de vegades, canviar per a millor.

Sempre et pots pressentar a un “concrurs” i fer un paper mitjanament decent… O pensa ue algun dia et pots trobar amb el que et va dir això de “en tinc deu com tu” per a fer-li vore que no hi havia ningú com tu.

Al tipo de la reflexió: No es tracta de cap conflicte idiomàtic, com deia Vicent… més bé, molt respectuosament, amb tot aquell manoll de paraules juntes, no comuniques res de res…has volgut vendren’s la traumàtica visita al MC cullera, amb tota una retòrica buida de contingut. Potser, et duga a la ment èpoques de guerres perdudes (terrratinents… on? quan? i què volen eixos?) Per una Sueca jove que treballe per a l’esquerra, necessitem traure’ns de damunt tota aquesta merda de barreres… repassa’t el text… i rectifica’l… si pretens que algú t’entenga.

Tots som ignorants… però no tots ignorem les mateixes coses… Albert Einstein.

de res amic/a

LA (IN)CULTURA SANITÀRIA DE SUECA
J. V. Yago
A mi, que no m’agrada gens anar al metge, sempre m’han semblat curiosos els «barrets» que uns i altres fan a l’ambulatori. El mateix nom del lloc, «ambulatori» —del llatí ambulare, que vol dir «caminar»— ja qualifica el centre de salut com un lloc de pas, i no d’esbarjo i estada; un ambulatori és, per definició, un establiment que ofereix assistència mèdica sense haver d’ingressar-hi. Molta gent, però, gaudeix afegint pròleg i epíleg a la visita mèdica; convertint el dispensari local en un escenari més per a la xerrameca diària. Forma part del caràcter mediterrani, això d’aprofitar qualsevol indret per a la relació social estrident; i Sueca, tan poc mediterrània en certs aspectes, ho és, i molt, en aquest de la cridòria xafardera. Els incondicionals del «barret» solten la llengua tan prompte com troben interlocutor. És un prurit irresistible, i tant se val si estan al parc de l’Estació, a l’ambulatori, a missa o amb el finat de cos present.
Eixe gust suecà per la conversació megafònica no és, tanmateix, el que vull resaltar ací. Aquest article va dirigit cap a —i contra— una «conducta» popular derivada que conté molta més substància sociològica. En vaig ser testimoni l’altre dia, mentre feia cua front al mostrador de la cita prèvia. Gairebé tots els qui esperaven el seu torn armaven un rebombori vocal de mil dimonis, i l’encarregat de l’àrea va sortir per esbroncar-los. Tenia molta raó, l’home, i una reacció «normal» per part del públic haguera sigut la vergonya y el silenci. Era la reacció que cabria esperar. Però no: els de la cua reberen aquella reconvenció amb insults i comentaris indignats; deixaren anar una bona dosi de contrarietat infantil; s’amotinaren. ¿Per què? Una primera consideració ens menaria cap als conceptes d’immaduresa i tossuderia; i la cosa no mancaria de lògica, encara que no és per ahí.
Si volem trobar un retrat exacte del que va passar a l’ambulatori suecà hem de consultar el llibre més conegut, clarivident i premonitori d’Ortega y Gasset: La rebelión de las masas, en un dels passatges del qual, D. José afirmà: “la característica del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar la vulgaridad, y la impone dondequiera”. Heus ací, cabalment reflectida —¡amb setanta anys d’antel∙lació!—, l’escena de l’ambulatori. La vulgaritat riberenca del segle XXI hi va imposar la seua llei. Sense cap argument ni cap reflexió. Pura vulgaritat gerúndia.
Sueca és poble que mira les façanes del costat, els cotxes del costat, la brossa del costat, les làpides del costat… Enveges consuetudinàries entre les quals, dissortadament, no figura la bona educació. És clar que hi ha excepcions: les justes —ho he dit moltes vegades— per a confirmar la regla. I si no, visiteu l’ambulatori. L’anècdota que cite no és banal, ni constitueix un fet aïllat. En absolut. Estem davant d’una manifestació més —una entre tantes— de la rebel•lió vulgar, de l’acompliment de les «profecies» orteguianes que infecta la idiosincràsia local; que infecta, en realitat, quasi totes les idiosincràsies contemporànies. Això és greu. Per contumàcies distintes d’aquesta en la forma, però similars en l’essència, hi ha qui s’avergonyeix de ser suecà fins al punt de presentar la dimissió gentilícia. Mal fet. No cal arribar tan lluny. La ignorància d’alguns no ha de silenciar la lucidesa crítica, tan necessària, d’altres. La vergonya aliena fa el mateix paper, i resulta intel∙lectualment menys gravosa.