De vacances
El gran Ovidi Montllor segueix malauradament de vacances i sembla que la consciència valenciana també. Només en queda l’esperança de què les coses canvien encara que siga a colp de crisi econòmica. Pot ser algú s’adone llavors en malvendre sa casa d’on ens han portat els últims governs de la Generalitat. Jo sincerament, com molts, encara no he sortit de la perplexitat en la que em trobe des de les eleccions. Pense si el meu fill, què encara no parla, coneixerà alguna cosa diferent en el futur o estarà condemnat a viure com nosaltres perpètuament en una societat de fantasia què és l’enveja i l’admiració del món.
Un dels últims encàrrecs que tinc al meu estudi és fer la imatge corporativa d’una empresa d’assistència a gent gran o a marginats (putes, gitanos, emigrants, pobres de debò, etc). El gerent d’eixa empresa què és la més antiga del País Valencià ens comentava que a eixe món on tradicionalment trobaves mongetes, autèntics cristians o capellans rojos; avui s’han instal.lat les grans constructores i per sota mà el mateix govern valencià que treballa per d’elles. La construcció i el negoci immobiliari té data de caducitat i per tant ara queda només completar el geriàtric més gran d’Europa amb els seus ocupants. Urbanitzacions, camps de golf i iaios, només queda una coseta per completar-ho, els treballadors lleva-babes i torca-merdes o siga: els nostres fills. Però no es féu il·lusions, vosaltres potser no anireu mai a la Residència del Jubilado Feliz, perquè possiblement la venda del vostre piset no us done per pagar els 3000€ mensuals que val que algú et porte les pilotes de golf al matí i l’orinal a la nit.
Com diu el proverbi bíblic: “primer tornarà Ovidi de vacances que els valencians del limbo“, què existeix encara que no ho renonega el Vaticà.
15 setembre, 2007 a les 3:35 pm
Estic pensant en donar-li vacances al meu cervell, perquè estic més que fart de vore el futur tan negre que s’apropa. Un futur que, de fet, tenim davant dels nasos, on estem veient com qui té poder i diners fa el que li dona la gana i per més que es lluite sempre estaran els “panxes redones” donant-ne pel cul i aprofitant-se dels pobres currantes o millor dit dels “carn de canyó”. “La pasta és la pasta” i açí no hi ha miraments de cap tipus. Jo també patisc pel meu fill que, per l’edat que té, evidentment, no s’entera de res però no tardarà gaire en assabentar-se de la merda de societat que hi ha montada.
Amic Vicent, no em sorprén gens tot el que està passant i passarà sens dubte, però crec que és una putada que damunt de la curta i miserable existència que tenim, hàgem d’estar suportant totes estes cabronades.
Salutacions Mestre.
13 octubre, 2007 a les 2:27 am
Hola de nou… Veig que el primer i únic (fins ara) comentari que vaig ficar en l’anterior post ha tingut el seu èxit… Serà perquè em mire les coses que passen al meu poble des de la llunyania d’una seixantena de kilòmetres més cap al nord, on estic instal·lat ara mateix!
Veig que hi ha prou desil·lusió entre les nostres files, o filaes. És una de les coses que més m’agrada comentar quan ens reunim tres o quatre al voltant d’una taula per arreglar el nostre país. Trobe que la desil·lusió, la desesperança, el pessimisme són algunes de les grans armes de les quals es fa servir el poder dretà-espanyolista-clerical de sempre per véncer-nos. I això, que sembla tan grandiloqüent, té el seu reflex en el dia a dia. Per posar només alguns exemples: es tracta de fer-nos sentir com una mena de reserva índia per tal que renunciem a usar la nostra llengua (¿em faran vore que sóc “de pueblo”?), la nostra ideologia (¿si dic País Valencià pensaran que sóc un radical-terrorista?) i les nostres creences (si no batege el xiquet o si no entre a la missa en la boda del meu germà… què diran de mi?). Sí, jo en diria la síndrome de la reserva índia; ens fan creure que som quatre gats a qui se’ns fa la concessió de deixar-nos viure però, això sí, sempre que complim les quatre regles bàsiques de tot demòcrata de bé… he dit demòcrata? Però qui està donant-nos lliçons de democràcia?
No, hem de tindre ben clar que en som molts i que cada dia que passa avancem; que hem de llevar-nos complexos del damunt i viure amb normalitat la nostra identitat, la nostra ideologia i les nostres creences. Però qui s’han cregut que són, aquests perdonavides? Si total, l’únic que ens cal és organitzar-nos i abaixar dels núvols on estem massa vegades instal·lats per fer el missatge més fàcil i saber explicar-lo com cal. I això, entre nosaltres, està fet! Endavant companyes i companys… el país és nostre (també)!