sueca.org

Acudirem els de sempre al concert d’Antònia Font. Fòrem un quans afortunats, un grapat, una colla d’amics con qui diu, què no seriem més de 300 allà dins d’aquell caixò de formigó. No caldrà que us conte com va anar el concert, segurament aquells que llegiu aquest pamflet de tant en tant fòreu allà també aquella nit. Pot ser encara tindreu com jo el mareig de la reberveració al cap, però això ja ho sabiem abans d’entrar. Per molt que ho pense no conseguisc entendre com s’ha pogut plantar tal mena d’armatost d’obra a la llum i el consentiment de la autoritat. Qui ho va manar fer? Qui donà el vist i plau? Quin arquitecte portà l’encàrrec? M’agradaria parlar amb ells cara a cara per dir-los quina mena de MERDA de construcció han fet entre tots, això si amb diners públics com no podia ser d’altra manera. Per altra banda no proposaré que tomben el Casal Mulitiusos per fer-lo de nou ni que siga per seguir eixa gran tradició suecana de fer almenys dues voltes cada obra pública. Aixì sense pensar massa em venen al cap: el pont de l’institut (què feia punta el condemnat!), el carrer Mare de Déu, la rotonda de la Milagrosa(per on no cabien els camionets del butà) o el pavellò cobert-descobert-cobert. Però tampoc cal ser tant dolents. Certificat que aquell caixò no val per a concerts podem fer altres multiusos d’ell. Podem, per exemple, gastar-lo de biblioteca pública mentre acaben la de les basses, com que hi haurà silenci allà dins no tindrem problemes d’acústica o podem també obrir una discoteca de pastilleros que agraïran un so infernal i retronador com el que allà hi trovaran.

Bé, malgrat tot fou una gran nit i un gran concert; podia haver-se escoltat molt millor i haver-se gaudit molt més, per això però, caldrà anar a vore als Antònia Font a un poble amb la gent responsable d’urbanitzar faça mínim ús del cervell.

Alegria (Antònia Font): Alpinistes-Samurais