La crisi al damunt
Per molt que el govern nacional no ho reconega, tenim una crisi en tota regla. Cada dia em meravella més escoltar quin nou eufemisme s’han currat per tal de no dir la paraula crisi: desacceleració intensa, forta parada económica, rebaixa d’empenta inversora,… I així una o dues per dia, quins collons!. Aquesta gent vol fer com els xiquets menuts que creuen que en tapar-se els ulls alguna cosa mala desapareixerà de veritat del seu davant. O siga, que si no hi ha la paraula, llavors no existeix allò què representa; aquestos deixen al semiòleg Umberto Eco com un pinxe novato de llengua. Però ja que anem d’eixe pal, jo tinc una paraula per definir l’actitud del govern que patim ara: cinisme.
En plena vaga de transportistes, els ministres no es tallen un clau en proclamar que no poden donar ajudes directes perquè açò és una societat capitalista. Si home!, per això més del 75% del preu del gas-oil són impostos estatals, per això hi ha ajudes directes a cultius no rentables com l’arròs o per això hi ha milers d’ONGs subvencionades de mangantes que n’han fet prou xuclant de l’estat. Per això també la sanitat es pública i desenes de milers n’hi travallen. Però no haviem quedat que açò és una societat capitalista?
Però, ep, tots trànquils, segons la ministra de vivenda ara és un bon temps per adquirir una piset de novençà ara que són més barats, però calendària i els diners!
Mare meua, tinc tota la sensació que amb aquest govern de fills i filles de Bono tindrem un bona feinada la propera temporada.
23 juliol, 2008 a les 11:18 am
Article al Levante-EMV
LA (IN)CULTURA SANITÀRIA DE SUECA
J. V. Yago
A mi, que no m’agrada gens anar al metge, sempre m’han semblat curiosos els «barrets» que uns i altres fan a l’ambulatori. El mateix nom del lloc, «ambulatori» —del llatí ambulare, que vol dir «caminar»— ja qualifica el centre de salut com un lloc de pas, i no d’esbarjo i estada; un ambulatori és, per definició, un establiment que ofereix assistència mèdica sense haver d’ingressar-hi. Molta gent, però, gaudeix afegint pròleg i epíleg a la visita mèdica; convertint el dispensari local en un escenari més per a la xerrameca diària. Forma part del caràcter mediterrani, això d’aprofitar qualsevol indret per a la relació social estrident; i Sueca, tan poc mediterrània en certs aspectes, ho és, i molt, en aquest de la cridòria xafardera. Els incondicionals del «barret» solten la llengua tan prompte com troben interlocutor. És un prurit irresistible, i tant se val si estan al parc de l’Estació, a l’ambulatori, a missa o amb el finat de cos present.
Eixe gust suecà per la conversació megafònica no és, tanmateix, el que vull resaltar ací. Aquest article va dirigit cap a —i contra— una «conducta» popular derivada que conté molta més substància sociològica. En vaig ser testimoni l’altre dia, mentre feia cua front al mostrador de la cita prèvia. Gairebé tots els qui esperaven el seu torn armaven un rebombori vocal de mil dimonis, i l’encarregat de l’àrea va sortir per esbroncar-los. Tenia molta raó, l’home, i una reacció «normal» per part del públic haguera sigut la vergonya y el silenci. Era la reacció que cabria esperar. Però no: els de la cua reberen aquella reconvenció amb insults i comentaris indignats; deixaren anar una bona dosi de contrarietat infantil; s’amotinaren. ¿Per què? Una primera consideració ens menaria cap als conceptes d’immaduresa i tossuderia; i la cosa no mancaria de lògica, encara que no és per ahí.
Si volem trobar un retrat exacte del que va passar a l’ambulatori suecà hem de consultar el llibre més conegut, clarivident i premonitori d’Ortega y Gasset: La rebelión de las masas, en un dels passatges del qual, D. José afirmà: “la característica del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar la vulgaridad, y la impone dondequiera”. Heus ací, cabalment reflectida —¡amb setanta anys d’antel∙lació!—, l’escena de l’ambulatori. La vulgaritat riberenca del segle XXI hi va imposar la seua llei. Sense cap argument ni cap reflexió. Pura vulgaritat gerúndia.
Sueca és poble que mira les façanes del costat, els cotxes del costat, la brossa del costat, les làpides del costat… Enveges consuetudinàries entre les quals, dissortadament, no figura la bona educació. És clar que hi ha excepcions: les justes —ho he dit moltes vegades— per a confirmar la regla. I si no, visiteu l’ambulatori. L’anècdota que cite no és banal, ni constitueix un fet aïllat. En absolut. Estem davant d’una manifestació més —una entre tantes— de la rebel•lió vulgar, de l’acompliment de les «profecies» orteguianes que infecta la idiosincràsia local; que infecta, en realitat, quasi totes les idiosincràsies contemporànies. Això és greu. Per contumàcies distintes d’aquesta en la forma, però similars en l’essència, hi ha qui s’avergonyeix de ser suecà fins al punt de presentar la dimissió gentilícia. Mal fet. No cal arribar tan lluny. La ignorància d’alguns no ha de silenciar la lucidesa crítica, tan necessària, d’altres. La vergonya aliena fa el mateix paper, i resulta intel∙lectualment menys gravosa.
28 agost, 2008 a les 3:59 pm
No cal posar tot l’article company, sobra amb un link a la notícia.