Xiquets al món
Ja he complit amb la meua part animal. He nascut, he crescut (encara que no massa, tot cal dir-ho), m’he reproduït i sols hem queda morir-me. Definitivament m’he comportat com un animal, en el bon sentit de la paraula, malgrat que sempre he cregut que l’única cosa què realment ens diferència dels altres animals és la voluntat explícita de no reproduir-se; això és una cosa que cap animal faria voluntàriament.
Quan era adolescent vaig llegir el clàssic: El gen egoista en ell l’autor, un genetista, proposava la idea de que un animal era com una gran màquina de supervivència dissenyada per l’evolució natural amb l’únic propòsit de matindre viu a un gen fins que poguera duplicar-se quan més voltes millor. El ser humà seria també una d’eixes màquines porta-gens un pèl desbaratada pel cervell amb que va equipada però compensada per les mels del sexe.
De totes formes tot això no m’interessa, perquè ara ja podré anar tranquil els diumenges pel matí a la Plaça de l’Ajuntament per parlar de l’última malaltia, vacuna, bac o gracieta del meu xiquet, com ja sabeu un tema inesgotable. S’ha acabat parlar de futbol o de política, ara toca xiquets, fins i tot per als qui no tenen fills i els resulta tan insuportable com escoltar batalletes de la mili.
26 febrer, 2007 a les 7:28 pm
Amic Vicent, ha passat molt de temps des que érem uns xiquets…, uns xiquets imberbes, uns xiquets que sense adonar-nos-en anàvem creixent, aprenent el que és la vida, però també gaudint tot el que podíem de cada situació, de cada moment.
Recordes quan ens vam comprar l’espectrum?, quan anàvem a l’assut a nadar en pilotes? (no sé si devía haver-ho dit…xD), els casals de pasqüa?, els piques en les motos?, les vesprades que passàvem al Molí…?,a poc a poc cadascú va tirar per un camí diferent, però no pararia de posar situacions que hem viscut en la nostra adolescència i que per a mí són inoblidables. Són moments que ens queden gravats per sempre i que recordes amb certa melancolia, perquè saps que ja no tornaràn mai més.
Hui en dia, les coses ens van prou bé, tenim una dona a qui volem molt, tenim amics, casa, cotxe, feina… tenim estabilitat. I per a posar la guinda al pastís, em complit, com dius tú, amb la part animal. Hem contribuït a que no desaparega l’espècie humana. (Sols em queda escriure un llibre, perquè arbres n’he plantat un fum).
Ara bé, des que sóc pare, he començat a vore la vida d’altra manera. Potser serà perquè veig al meu fill com una extensió de mí mateix. O perquè pense que té tota una vida per davant on també podrà gaudir tant com ho vaig fer jo i si pot ser més.
La part més fàcil ja l’hem fet, i la més plaent. Ara ens queda la més complicada, on hem de posar tots els nostres coneixements, totes les nostres forçes i fer un ús excepcional de la nostra paciència.
A banda de tot això amic Vicent, la vida et va a canviar. Va a ser un canvi radical, però tranquil, no vaig a dir-te que ara no dormiràs, que cada “dos per tres” aniràs a comprar-li Apiretal a la farmàcia…etc…etc… no….No és eixe el meu propòsit. Quan et dic que la vida et va a canviar, hem referisc que a partir d’ara la voràs des d’altra perspectiva…una perspectiva, on TOT, i quan dic TOT ho dic amb mayúscules, passarà a un segon pla.
El que abans era important ara ja no ho és tant. El que abans et preocupava, potser ara te ho passaràs “pel forro”… ara, el que importa, el que està en primer lloc, el que té la màxima preferència, és… el teu fill.
L’instint paternal és molt fort i ho donaràs tot per ell. Fins la vida si és precís.
Amic Vicent, no vull seguir escrivint, perquè estes coses m’emocionen, al cap i a la fí sòc un “figot”…snif.
Sols volia donar-te la meua més sincera emhorabona i dir-te que m’he alegrat moltíssim que ja sigues pare. Estic segur que va a ser tan gran persona com ho eres tú.
Pdta: El nano no pot negar de quí és fill.