Espanya al carrer
M’he tret un pes de sobre. Ja puc vore la tele sense acabar de mala òstia. Sense embussos… Fins als collons he acabat de la selección española i la puta cançoneta d’enguany.
Van superant-se. Cada vegada em fan bermell amb més facilitat. S’han acabat també els toreros engarrofats, les folclòriques amb mostatxo i els tricornis. Sobretot això. No vorem més als estadis del mundial al nostre futur rei Felip VI celebrant cap gol propi. 
La selección, com tots sabem, mai farà res de bo. Podeu buscar tot tipus de raons per explicar-ho però no l’encertareu. Al final es una qüestió de males vibracions. No hi ha cap estat a Europa on almenys uns milions de la seua població faça força per que el seu equip nacional perda els seus partits. Això són moltes ones negatives jugant per al contrari. Per altra part França, què s’ha berenat a Espanya no és molt millor. Entre ambdós estats tenen el record de puteig a la nostra nació.
Pesonalment vaig per a Anglaterra, són els qui relativament menys ens han piuat dins del desgavell europeu on sempre hem carregat nosaltres.