Tornen les pintades
S’han fet d’esperar. Però finalment ja estan ací.
Quina nostàlgia! Quins vells temps aquells de sense el blau, sense el blau!. Tornem a tindre entre nosaltres les amenes tertúlies de valencià i català, la senyera - i el valencieta amb ella disfressat, la bromera per la boca dels polítics de la dreta i les arengues anticalatalanes.
Quanta raó tenia la canço d’en Raimon, quan creus que ja s’acaba torna a començar.
Estarà molt bé recordar els temps de l’institut quan començavem a empaitar les xicones, mentre portàvem les carpetes amb cadascú la seua bandereta enganxada.
Si, tot això estarà molt bé. Com a mínim la societat valenciana donarà alguna senyal de vida i pot ser algú s’adone en alguna discussió de bar què hi ha opinions fòra del règim canalnouesc.
Però aquesta vegada la cançò sona com un remix hip-hopero, perquè a més del ritme base anticatalà clàssic, també s’afegeixen noves variants com l’aigua, el barça, l’estatut català, els boicots i els Camps de golf fent un potpourri què sona i sona sense deixar escoltar res més.