Encara no s’ha produït el tancament de TV3 per part d’aquesta gentola de cor negre, aquestos fills de fills de Franco però jo ja estic que talle claus. Porte un cabreig preventiu, com les guerres de moda, estic cabrejant-me progressivament per al dia en què la meua tele no quede més que merda per vore.
Tomaques, cors rosa, la dolce vita de famosos de 49 que s’han follat a alguna petarda, polítics corruptes i d’altres que encara en són més de corruptes, series de metges o de policies sense gràcia. Eixe dia pensaré seriosament en reduir la meua dieta televisiva encara més del que ja la tinc o bé vore canals instructius de telebotiga on sempre venen baba de caragol per al cutis, quina guarrada! El Canal 9, o Canal Blau com surt a la meua tele, tinc la desgràcia de vore’l quan entre en alguna casa on no tinc potestat sobre el comandament a distància. Intente, quan això, passa fugir ràpidament abans de que el cervell se’m quede com el d’una vaca boja… a forats, i tinga llavors la imperiosa necessitat de comprar el pack de valencià autèntic què inclou: carnet del PP, passe de València C.F., banda de fallera amb almenys quatre dits de blau, entrades per a Terra Mítica (para toda la familia), passe anual per al magnífic Museu de la Ciència, banderetes d’Espanya de plàstic xungo per a la mani setmanal de Madrid i etiquetes sortides de Agua para Todos, Asociación Víctimas del Terrorismo, 11-M ¿quién ha sido? i No mos faran catalans.
El cabreig em durarà temps, ho sé, però serà tot exercici d’autocontrol i no precisament quan em tire a la cara Peperos oficials i uelos del Celda admiradors de l’Aznar; la veritable prova d’autocontenció la tindre quan escolte algú del PSOE criticant la decisió de Kamps, què al capdavall no és més que un aprenent de Barrionuevo, Bono o González.
No la busqueu al centre d’Europa, la teniu baix dels peus. Sembla que molts apagaven la tele quan donaven les notícies de la guerra a Iugoslàvia. Apagaven la tele o bé han perdut la memòria a la vista de la jornada nazional-patriòtica que sofrirem ahir a base de ració concentrada d’espanyolisme caspós i guerracivilista. Tot de banderes, constitucionals esta vegada, i d’altres de cornuts amb bous i el llacet blau que havia estat agafant pols durant la guerra d’Iraq.
Cap referència als morts de l’11-M, cosa lògica quan es tracta de morts de segona classe, els de primera són el d’ETA, i a més quan un hi ha un cert remordiment per haver condemnant a les Açores a eixa pobra gent.
Quina orgia roja y gualda i quin èxtasi de pàtria! Eixes imatges en recordaven al Belgrad de 1992 amb el criminal Milošević al capdavant. De la similitud de Sèrbia a la gran Castella ja s’adonaren al PP durant la guerra de Bòsnia, fins que un dia el propi estament militar li aconsellà a JM Aznar que no fera servir més la comparativa de balcanització a Espanya perquè en aquella assimilació l’exèrcit espanyol seria el sèrbi i el basc, o el català, el bosni. I clar seguint amb la comparació: el primer ministre de Iugoslàvia seria el mateix Aznar… ja cal ser soca!.
Ara, no obstant, ja no se’n recorden, ni a la Sexta tampoc. Cada volta que marcava un gol el Real Madrid al Barça ens mostraven imatges de soldats espanyols eufòrics amb la victòria sobre l’enemic bosni, per contra, quan marcava Messi ens mostraven de mala gana civils catalans desarmats.
Ja he complit amb la meua part animal. He nascut, he crescut (encara que no massa, tot cal dir-ho), m’he reproduït i sols hem queda morir-me. Definitivament m’he comportat com un animal, en el bon sentit de la paraula, malgrat que sempre he cregut que l’única cosa què realment ens diferència dels altres animals és la voluntat explícita de no reproduir-se; això és una cosa que cap animal faria voluntàriament.
Quan era adolescent vaig llegir el clàssic: El gen egoista en ell l’autor, un genetista, proposava la idea de que un animal era com una gran màquina de supervivència dissenyada per l’evolució natural amb l’únic propòsit de matindre viu a un gen fins que poguera duplicar-se quan més voltes millor. El ser humà seria també una d’eixes màquines porta-gens un pèl desbaratada pel cervell amb que va equipada però compensada per les mels del sexe.
De totes formes tot això no m’interessa, perquè ara ja podré anar tranquil els diumenges pel matí a la Plaça de l’Ajuntament per parlar de l’última malaltia, vacuna, bac o gracieta del meu xiquet, com ja sabeu un tema inesgotable. S’ha acabat parlar de futbol o de política, ara toca xiquets, fins i tot per als qui no tenen fills i els resulta tan insuportable com escoltar batalletes de la mili.
Normalment la publicitat sol ser mentida, exagerada, inexacta o enganyosa; però al respecte de la publicitat de la COPE no podia ser més veritat. L’última campanya publicitària de l’emissora del clero ho deixa ben clar: “Somos libres” diu. I tant que en són! Poden acusar o qualsevol, polític o civil, de terrorista, de lladre, assassí o de qualsevol altre qualificatiu què passe per la seua malaltissa ment. No hi ha cap problema en posar firme al pobre Rajoy o al mateix rei si cal. Estan per damunt de tot fins i tot de la sacrosanta Constitució.
Als propietaris de l’emissora, l’església més reaccionària o fascista, no els aniria de més donar una ullada al seu propi club abans de matxacar els altres. No de bades el seu club hi ha més pederastes que constructors forrats al PP. A partir d’aquesta setmana ja tenen un altre element per a demonitzar, el jugador del Barça Oleguer. Si fora dona i negra tindria tots els cupons per al full equip de l’odi d’aquestos impresentables. Però l’Oleguer no queda lluny de la màxima qualificació. A saber: és català, juga al barça, recolza als okupes, és d’esquerres, creu en els Països Catalans i en EuskalHerria lliures, estudia Història i sobretot té cervell i opinió pròpia i no s’afaita quasi mai. És per tant ideal per a la COPE i el seu cantamañanas en jefe, no caldrà tirar més de Carod Rovira, o amenaçar amb al dur gent al paredón com va fer la setmana passada, per a fer pujar l’audiència ara hi ha l’Oleguer i les seues Kelme, què segueix calçant per fotre encara més a tots els qui respecten com ells la llibertat d’expressió.
Tomaques, cors rosa, la dolce vita de famosos de 49 que s’han follat a alguna petarda, polítics corruptes i d’altres que encara en són més de corruptes, series de metges o de policies sense gràcia. Eixe dia pensaré seriosament en reduir la meua dieta televisiva encara més del que ja la tinc o bé vore canals instructius de telebotiga on sempre venen baba de caragol per al cutis, quina guarrada! El Canal 9, o Canal Blau com surt a la meua tele, tinc la desgràcia de vore’l quan entre en alguna casa on no tinc potestat sobre el comandament a distància. Intente, quan això, passa fugir ràpidament abans de que el cervell se’m quede com el d’una vaca boja… a forats, i tinga llavors la imperiosa necessitat de comprar el pack de valencià autèntic què inclou: carnet del PP, passe de València C.F., banda de fallera amb almenys quatre dits de blau, entrades per a Terra Mítica (para toda la familia), passe anual per al magnífic Museu de la Ciència, banderetes d’Espanya de plàstic xungo per a la mani setmanal de Madrid i etiquetes sortides de Agua para Todos, Asociación Víctimas del Terrorismo, 11-M ¿quién ha sido? i No mos faran catalans.