Normalment la publicitat sol ser mentida, exagerada, inexacta o enganyosa; però al respecte de la publicitat de la COPE no podia ser més veritat. L’última campanya publicitària de l’emissora del clero ho deixa ben clar: “Somos libres” diu. I tant que en són! Poden acusar o qualsevol, polític o civil, de terrorista, de lladre, assassí o de qualsevol altre qualificatiu què passe per la seua malaltissa ment. No hi ha cap problema en posar firme al pobre Rajoy o al mateix rei si cal. Estan per damunt de tot fins i tot de la sacrosanta Constitució.
Als propietaris de l’emissora, l’església més reaccionària o fascista, no els aniria de més donar una ullada al seu propi club abans de matxacar els altres. No de bades el seu club hi ha més pederastes que constructors forrats al PP. A partir d’aquesta setmana ja tenen un altre element per a demonitzar, el jugador del Barça Oleguer. Si fora dona i negra tindria tots els cupons per al full equip de l’odi d’aquestos impresentables. Però l’Oleguer no queda lluny de la màxima qualificació. A saber: és català, juga al barça, recolza als okupes, és d’esquerres, creu en els Països Catalans i en EuskalHerria lliures, estudia Història i sobretot té cervell i opinió pròpia i no s’afaita quasi mai. És per tant ideal per a la COPE i el seu cantamañanas en jefe, no caldrà tirar més de Carod Rovira, o amenaçar amb al dur gent al paredón com va fer la setmana passada, per a fer pujar l’audiència ara hi ha l’Oleguer i les seues Kelme, què segueix calçant per fotre encara més a tots els qui respecten com ells la llibertat d’expressió.
Reconec que no veig mai la tele, be mai tampoc, no em perd cap capítol de House o del 30 minuts de TV3. Tret d’això algun Telenotícies cau també i mira que prove de no vore’n cap. He arribat al meu límit, no puc soportar-los més. Ja fa temps que els Zaplanes, Acebes, Bonos, Ibarres i Aznars han deixat de fer-me gràcia. Ara ja no m’arranquen ni un miserable somriure, ara si fos caçador faria com aquell fatxa de la transició què reventà la seua televisió amb Carrillo dins amb l’escopeta de perdigons. Ara fins i tot Zapatero i tota la seua trouppe de trepes me’n fan de bossanga. No cal parlar de cap tema específic, no paga la pena, la política de volada gallinàcea és a tots els àmbits. Em sap greu tindre que adoptar una actitud que avergonyiria als nostres avis republicans, però ja n’estic ben cansat.
Aquesta setmana li han botat foc a la porta de la seu del Bloc de la Safor, i què?. Res. Això no es terrorisme, tirar dos coets d’estreleta a una Kutxa de Pamplona si, i damunt, això s’ho han fet ells mateixos per fer-se publicitat com ja ho feren al seu dia posant-se bombes a sa casa Joan Fuster i Sanchis Guarner.
Com deia el general McArthur la joventut és un estat d’ànim no una qüestió d’edat; el dia que hom perd la confiança amb els altres i sobretot en el futur caurà dins del cinisme i caldrà esperar que Déu tinga pietat de la seua ànima de vell i de la meua també.
Finalment el sentit comú s’ha imposat en el disseny de mòbils. I no solament de mòbils, també de reproductors de MP3 i PDAs. Ahir (dimarts) es presentà a San Francisco (on si no!), el nou trastet d’Apple. Fa més de dos anys que corren insistents rumors de que els de la pometa mossegada en preparaven una de bona i així ha sigut. El nou dispositiu és un telèfon mòbil, iPod, PDA amb connexió a internet i càmera de fotos, i tot amb un botó solament. Ara mateix hi ha disparada una certa excitació dins del món tecnològic per la promesa de noves utilitats que vindran. Jo haguera pagat 50 euros per vore la cara de peix bullit, més de la que té, que se li degué quedar al figura de Bill Gates.
Per allà l’any 1983 jo contava 13 anys i em vaig apuntar voluntàriament, amb el meu amic Jaume, als cursos de valencià Carles Salvador. Fou per aquells anys quan comencí a tindre consciència nacional, a entendre perquè la tele, l’escola, la guàrdia civil i fins i tot Mazinger Z parlaven castellà mentre que a casa i al carrer parlàvem altra llengua. Va ser llavors quan em vaig adonar de què hi havia una història de la que ni piulava el llibre de Ciencias Sociales. Simplement no existia. Les guerres eren sempre d’espanyols contra francesos, anglesos, portuguesos o americans. Ni una paraula de les guerres entre les nacions peninsulars com a tals. La batalla d’Almansa quedava dons com un episodi més dels incomptables conflictes europeus dins dels que Espanya estava enfangada. I encara més, els espanyols guanyaven eixa batalla.
Les conseqüències d’aquella guerra eren segons els llibres post-franquistes, tremendament positives, i vaja si tenien raó: quedava via lliure per l’ocupació de Catalunya i les illes. Molts historiadors estan d’acord en admetre que Espanya, com ara s’entén, arrancà el dia 11 de setembre de 1714, el dia que capitulà Barcelona davant dels franco-castellans. Més que la diada de Catalunya deuria ser la diada de Castella per la gran importància del fet.
El proper dia 25 d’abril, farà 300 anys de la derrota que donà pas a l’ocupació castellana del País Valencià. Caldrà fer una reflexió sobre com som de cabuts els valencians que malgrat tot seguim parlant català, seguim fent festa el segon dia de Nadal, fent mones de Pasqua o nomenant la part íntima de les dones amb noms dolços, tal com fan al nord i a l’est.
Hi ha enguany una oportunitat de fer alguna cosa més que lamentar la sort dels nostres avantpassats maulets. Enguany hi ha una possibilitat de fer fòra als botiflers que han desfet la nostra terra, ofrenant a Espanya amb els genolls pelats:
“Lladres que entreu per Almansa no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d’ella governeu.” Al tall
Les guerres eren sempre d’espanyols contra francesos, anglesos, portuguesos o americans. Ni una paraula de les guerres entre les nacions peninsulars com a tals. La