Ser d’esquerres
Des de ben menut porte intentant saber que vol dir ser de dretes o d’esquerres.
Recorde haver-li-ho preguntat a mon pare quan ell militava al Partit Comunista i Jaume Lloret era alcalde, ja en fa temps d’això. Aquella pregunta era ben fàcil de contestar als anys de la transició espanyola i més encara abans i després de la guerra civil: dretes eren els franquistes i esquerres els rojos. Per extensió els 
empresaris eren uns i els proletaris els altres, rics i pobres, beatos i ateus, els arrossers i els collidors complien també amb la dicotomia.
D’acord, ja sabia “qui” era de cada bando però continuava sense saber què vol dir “ser”. En teoria ser de dretes vol dir ser conservador i d’esquerres progressista. Però el significat d’això tampoc està clar del tot. Per exemple, jo sóc empresari, puc ser d’esquerres? o tinc que votar al PP o al PSOE obligatòriament. Pot un treballador assalariat ser de dretes i un funcionari d’esquerres? Si el toca la primitiva passes a ser de dretes automàticament? Si el fas gintònics sopant amb els amics eres de dretes? I si et compres un Audi/BMW/Mercedes, et borren del sindicat?
La resposta finalment no me la donà mon pare, ell innocent, pensava que tota la plantilla de l’Ajuntament anava a canviar-se per gent nova després de les primeres eleccions. Li podien les ganes al pobre.
Curiosament fou a Londres, lloc paradigmàtic del capitalisme, on ho vaig entendre. L’interés comunitari a més del propi, això tan simple és ser d’esquerres.
19 octubre, 2006 a les 10:17 am
Sembla difícil declarar-se d’esquerres dins d’un sistema -el del capital- que en la seua genètica no te altra bandera que la de la propietat privada. Les socialdemocràcies -als païssos que les tenen- supose que fan el que poden per a trampejar, amb impostos, dedicar-los a bens socials i benestar. Tot i això, no es el marc idoni per a algú que es considere deudor del marxisme.
Per altra banda, també es cert que l’imperi del capital ha fet possible la bonança econòmica de les societats occidentals i li ha permés desenvolupar eixa serie de passos socials a una nombrosa classe mitjana, que ens els inicis no existia. En un context aixina les dretes i les esquerres acaben confonent-se com a matissos de la mateixa simfonia.
Jo la veritat no se quina és la formula, el comunisme fracassà, mes bé el feren fracassar uns i atres, però el sistema actual pegarà la petardà segur, perque de la classe mitjana a la classe pobra dista un abisme que s’allarga cada dia. Jo confie que poguem reflexionar i avançar tots al pas dels mes lents, la tasca humana es una obra comunitaria, universal.