Joguets de la vida
Tots els anys per novembre vaig a comprar-li algun regalet a la meua neboda. Com que és xicoteta li compre joguets i sempre que estic a la tenda em pose de mala veta. Totes les consignes igualitàries pareix que fan un break allà dins i fins i tot les feministes més recalcitrants fan la vista grossa per un moment. La divisió per sexes està clarament marcada en els joguets en corredors de xiquets i de xiquetes. 
Al corredor rosa hi ha nines bàsicament, però també rentadoretes, caixetes registradores, cuinetes, tendetes de verdures de plàstic i carretets de neteja, entre altres. Per altra banda a la part dels xiquets hi ha cotxets, camionets, tallerets, pistoletes o joguets de construcció diversos.
A tota aquesta primerenca separació de sexes li caldrà un esforç enorme de reeducació i com sabem, no sempre, serà exitosa, i es què créixer rodejada de nines et reforça l’instint per criar i de pistoles per ser un tio dur.
Les nines, no obstant, s’han utilitzat des de fa uns anys per difondre valors multirracials i culturals. Tots hem vist nines orientals o negretes sent passejades dins del mateix carret que les clàssiques roses nòrdiques d’Onil de tota la vida.
Exemple deurien de prendre els joguinaires amb els ninotets per a xiquets fent madelmans collidors marroquins, airgamboys cuidauelos equatorians o geypermans gays. Bé, ara que pense d’això ja n’hi havia quan erem menuts; diga’m sinò com diríem de ninos bragats, alts i pollos amb barbeta retallada perfecta de 6 dies, roba safari de marca planxada i que dormien juntets dins d’una tendeta de campanya…
Pel que es veu, les xiquetes prefereixen nines a balons encara que tu t’encabotes en pintar-los de rosa, o siga, que sembla que existeix una predeterminació al rol social. Això em porta a pensar amb el dilema de forçar als menuts a jugar amb joguets que no volen o deixar-los que juguen amb els trastos que ells vulguen perpetuant així els dissabtes d’unes fent feina de casa mentre altres van d’esmorzar amb els amics.
20 novembre, 2006 a les 9:42 pm
Ja estem damunt del Nadal. Festa que, pel que a mí respecta, “me la bufa”. No sóc creient i avorrisc la societat consumista, però clar, no vaig a llevar-li la il.lusió al meu fill ni vaig a privar-li de tindre alguns joguets perquè jugue, que al cap i a la fí es un xiquet i ho necessita. Això és indiscutible.
Però, pel que sembla, al meu fill no sols li agrada jugar amb “joguets de xiquets”. Fa un temps, em va fer comprar-li una cuina de plàstic. Ell volia fer la paella com la seua mamà, fregir ous, etc… bé, no li vaig donar massa importància.
El cas és que ara que ens estan invadin les bústies de publicitat “joguinera”, estem pegant un repàs a veure que li agrada al “xicon”, i té collons la cosa, que sols vol un joguet. Si, sols un, però és que el joguet en qüestió es una nina vestida de princesa.
No hi ha forma de convéncer-lo que trie una altra cosa, per exemple… els típics cotxets de ferro amb el seu pàrking o els “puños del Increíble Hulk”…etc…
¿Ara què faig? ¿Li la compre com si tal cosa? ¿Li dic que això és de xiquetes? ¿Pense que acabarà sent una marieta?…
Crec que vaig a comprar-li-la. Sí això faré. El meu fill sols té 3 anys i no té la sexualitat definida. No distingueix els joguets de les “fèmines” als dels “matxotes”.
Altra cosa seria que me ho demanara quan tinga 15 anys, llavors sí em preocuparia i a més molt seriosament.
Vinc a dir açò, perquè baix el meu punt de vista, els joguets dels “menudets”, és a dir, fins els 5 - 6 anys o potser més, haurien d’estar mesclats, perquè pogueren triar el que volgueren i a banda de tot això, els pares també haurien d’estar tranquils en aquest aspecte.
21 novembre, 2006 a les 5:19 pm
Sexistes, paramilitars i poc constructius, la majoria dels joguets estan fets mes per a seduïr al nano que per a educar-lo. Jo, la veritat, em cague prou en totes eixes teories que ens parlen de les diferències biològiques entre xiquets i xiquetes, sempre les defensen sinistres personatges de clara adscripció feixista. Segeixc pensant mogut per eixos desapareguts i a pesar de tot existosos corrents de la nova escola, que la cultura ho es tot i les pressumptes diferències sexuals no es poden abordar com a l’ens central d’una pedagogia.
Confesse que ara això pot sonar a progre recalcitrant, però pense que els valors d’igualtat que volem transmetre deuen formar part en forma i concepte de tot el procés d’aprenentatge.
En fí, que sempre hi haurà xiquets a qui agrade jugar en nines i xiquetes que els agraden els jocs de construcció, ningú parla de que ens entestem a fer-los jugar a ells en nines i a elles amb pistoles, em pregunte si serà tan difícil deixar-los un marge de llibertat per a que juguen amb ambdues coses o sempre caurem en l’error per excés o defecte de determinar-los.
Quan a les nines, jo no em preocuparia massa, fins i tot si les demanara als 15 anys, a eixa edat possibement serà un altre tipus de nina la que demanen, i a fi de comptes, pitjor seria que se’m fera trostkista.
21 novembre, 2006 a les 6:17 pm
Home, clar, tampoc es plan de forçar res. Tot i que tinc els meus dubtes de si no els naix fer-ho per motius diguem-ne naturals o mes bé socioculturals, si no les dos, que difícil és determinar quin pes te cadascuna.
Mira, jo jugava tant en Masters del Universo pegant-se hosties com a cocinitas, a cotxets i a mamas i papas, supose que eixa deu de ser la decisió salomònica, que tinguen la opció de jugar amb tot.
Bé, jo no se res de pedagogia, aixina que el màxim que he de concloure és que com tu deies, es tracta d’un dilema, supose que el master en pedagogia es dona quan se’s pare, ja em contaràs!.
Salut