Reserva temàtica
Després de llegir l’article del blog Ventdcabylia, titolat: Sueca, la reserva espiritual del País Valencià, no tinc més remei que parlar del meu poble. Dic més remei perquè no em fa massa gràcia mirar-me el melic, però ja que tenim una magnífica introducció del company bloger Vicent, farem una miradeta local.
Que Sueca és un poble característic valencià no ho pot dubtar ningú, els nadius ho sabem des de menuts i no precisament per les flors i violes que ens tiren. Els aborígens suecans han d’escoltar un miler de voltes referències grolleres sobre orientació sexual dels seus veïns.
Ja ens hem acostumat a la matraca, que li anem a fer!. Cada poble porta la seua creu. Per altra banda, a mi sempre m’ha divertit la qüestió. Fins i tot he treballat en llocs on pensen que Sueca és com San Francisco o el Soho de Londres on dos de cada tres bars són d’ambient gay. 
L’altre gran actiu del poble, a banda de ser tots maricons, és el radicalisme polític. Som catalinos intransigents i ofenem a la gent parlant sempre en valencià. Som els radicals. Idolatrem al dimoni Fuster, inventàrem el tripartit català, no som solidaris amb l’aigua, som uns atrassats arrossers què no plantem fàbriques i lluïm banyes i cua de punta. Hem aportat bona cosa de munició bipolar: glòries a Espanya, com el Mestre Serrano o a als Països Catalans com Joan Fuster. Certament, Sueca pot dibuixar una mostra representativa dels valencians. Ací encara pots trobar l’autèntic ésser valencià, cosa que ja costa més a Cullera -eixe barri perifèric de Madrid.
Si torna el mític Zaplana, tinc una gran idea per a d’ell i sense comissió: un parc temàtic. En rebre als visitants vestits de paellamans anirem conduint-los entre falles de suro i llauros amb aixades de plàstic, tot dient: “che! vinga per aquí senyor Visente quara viene lo bueno…“. Presenciaran la doma del terrible suecà fill de Carod, que acaba quan el Sant Andreu a lloms d’un llustrós ruc català li posa la camisa de força blava i li clava un fartó de 35 dies en algun forat corporal, -imagineu quin donarà més punts.
Com a espècie en vies d’extinció que som, cal que anem assumint-ho i fem com el gran Bernat i Baldoví que faltà un dia 31 de desembre tocant els collons fins al final.